No vigilaven fins ara?

Ahir la direcció d’ERC va parir una autèntica joia. El docu­ment audi­o­vi­sual de la com­pa­rei­xença retrans­mesa en directe després de saber el resul­tat del referèndum intern pujarà als altars de la comu­ni­cació. Pel que s’hi va dir. Per com s’hi va dir. Pel llen­guatge cor­po­ra­tiu que s’hi va fer ser­vir. En les tres dis­ci­pli­nes faria podi en unes olimpíades. El més des­ta­ca­ble era la joia i l’ale­gria que reflec­tien a les seves cares i els seus posats Ara­gonès, Rovira i Vilalta; els tres que van aca­pa­rar més càmera. Per a qui vegi la funció per pri­mera vegada, sense so i sense conèixer els pro­ta­go­nis­tes, no li queda cap dubte que pre­sen­cia un enter­ra­ment. El pre­si­dent, amb la cara que li deuen i no el paguen, que diria l’àvia Neus. I la Vilalta amb un som­riure forçat i con­tinu cada vegada que pujava i bai­xava el cap a l’estil d’aquells gos­sets que anys enrere posa­ven dar­rere els cot­xes. De la Marta Rovira des­ta­ca­ria dues geni­a­li­tats. Una, que hagi agraït al PSC el silenci que ha man­tin­gut els dar­rers dies, quan ella mateixa ha dit que ho havien pac­tat. Neces­si­ta­ven que no enre­des­sin i no cre­ien que res­pec­tes­sin ni això! L’altra, que hagi estat capaç de par­lar mitja hora sense esmen­tar Sal­va­dor Illa, a qui han deci­dit fer pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. També ha estat bé quan ha qua­li­fi­cat d’“exer­cici de democràcia bru­tal o exem­plar” una votació interna i el matís que no és un sí qual­se­vol, sinó un “sí vigi­lant”. Els sís que han arri­bat a donar fins ara, no els han vigi­lat?