Tribuna
Feliu Formosa
Feliu Formosa i jo mantenim un epistolari obert des de fa gairebé una dècada. Els primers intercanvis foren amb paper, sobre i segell amb motiu de la publicació del meu recull, Ulls de glaç, un poemari d’estrena que vaig gosar fer-li arribar en el seu dia. A partir d’aleshores, començà a establir-se una conversa que amb el temps va guanyar en regularitat, sobretot a l’època de la pandèmia. Una forma de resistir l’adversitat per mor de la paraula. Contra el pas de les hores perdudes. Contra la reclusió imposada pel poder. Com qui transforma la intimitat en l’art de relligar en una ànima dos cossos. En el meu anterior article d’El Punt Avui, intitulat Cartes perses —del proppassat 16 d’abril—, ja em queixava de la pèrdua inestimable que implica la desaparició del gènere epistolar. En aquest sentit, tots dos hem creat el nostre espai on deixar constància dels nostres interessos personals i literaris. I és així que, cada dues o tres setmanes, intercanviem sengles “missives electròniques” en un món on tristament la conversa s’ha vist reduïda a les precàries dimensions d’un missatge de WhatsApp.
Formosa, que enguany celebrarà la norantena, sempre ha sigut un humanista. Per tant, un home renuent a renunciar a tot allò que forja la nostra humanitat. Què no és l’ésser sense la qualitat de la parla? L’element, qui ho dubta, que amb el foc ha bastit el nostre tarannà com a espècie transmigrant. Per això Formosa cerca en la paraula, en les traduccions, en l’acció teatral, en els poemes, en el dietarisme, una resposta a un dels seus versos més enigmàtics: “¿Com, des del nostre tot, pensar el no-res?”, on l’escriptura és la relació entre la totalitat del “jo” i un “no-res” font de neguit, sempre assetjant-nos amb la seva presència intangible. El misteri de ser en el món que tothora ens interpel·la, tant com ens empeny a bastir amb la mateixa paraula un pont amb el proïsme.
En una de les darreres cartes que Formosa m’ha adreçat em fa avinent que, arribat a la seva edat, l’ofici de traductor –en realitat, el simple fet d’escriure en totes les dimensions que l’autor domina– ha esdevingut una manera –potser l’única?– per encarar amb mètode el pas del temps i el seu embat. Un combat monumental contra la mort a través, un altre cop, de la paraula que Feliu Formosa enfila amb constància i rigor. Són seixanta anys de plena dedicació i, en aquest sentit, la seva contribució a la literatura catalana resulta formidable. Els últims anys, les traduccions de la poètica d’autores d’origen jueu en la nostra llengua, Else Lasker-Schüler, Rose Ausländer i Nelly Sachs, configuren un minuciós diàleg amb les poetes esmentades que esdevé tota una recreació, entre sensible i erudita, de la tragèdia de la vida. Però, així i tot, i a risc d’equivocar-se, n’hi ha prou amb citar un nom per copsar en profunditat la labor com a traductor de Feliu Formosa: Bertolt Brecht: “l’autor que més he traduït, i un gran mestre de la poesia breu”, tal com em contà amb satisfacció en una carta d’agost de 2020.
No debades cito Brecht, ja que amb l’enyorat Àlex Susanna havíem comentat més d’una vegada que la poesia –un dels gèneres on ha destacat el nostre home– tenia un innegable component d’oralitat: “tal vegada per la influència teatral que hi ha en la meva lírica”, em confessa l’amic en una nova carta on em fa síntesi de la seva obra. Recordem-ho, abans que res, Feliu és un home de teatre, un actor i un teòric de l’escena. Però, al meu entendre, crec, potser perquè jo mateix soc poeta, que la poesia de Feliu Formosa recull l’essència de tota una vida i, sobretot, d’una obra íntegrament dedicada a l’excel·lència. I és per això que, a Meditació última, el poema que tanca el magnífic Llibre de les meditacions, hi podem llegir: “Soc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema / i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.”
Un poema que és la vida, la vida que en l’amistat Feliu i jo compartim aquests anys en què regna la incertesa, i on la paraula, epistolar i poètica, ens és conhort en el camí de l’ésser. D’aquesta amistat –que és estima i respecte mutu– ambdós en fem un bastió on el món de la sensibilitat i la creació ens uneix en una conversa constant, eterna. Feliu Formosa és un dels gegants de la nostra cultura, una cultura que ell sempre ha volgut universal en tots els sentits. Jo no en tinc cap dubte, el seu mestratge és una llum entre la fosca.