Tribuna
Lliçons d’un dilluns que havia de ser negre
Dilluns passat, el món financer occidental es llevava amb l’ensurt de les fortes caigudes de les borses asiàtiques i, en particular, del Nikkei 225, l’indicador borsari més rellevant del Japó, que s’enfonsà un 12,4% en una sola jornada.
De seguida, i probablement amb massa precipitació, els analistes i els mitjans de comunicació –obligats a emetre raonaments sobre el que havia passat– varen recórrer a un conjunt d’explicacions verídiques però febles per argumentar per què s’havia produït l’extraordinària caiguda de les cotitzacions de les accions japoneses i per què la majoria de les borses europees i americanes les imitaven amb caigudes, si bé molt menors que les asiàtiques.
Varen ser unes dades inesperades però de transcendència limitada, com la caiguda de l’ocupació laboral als Estats Units, barrejades amb el nerviosisme que estava generant el que podria considerar-se amb pocs motius sòlids un canvi de tendència en la política monetària expansiva del Banc del Japó, i fins i tot un cert pànic i por per unes possibles valoracions excessives de les “set magnífiques”, les grans empreses tecnològiques que expliquen una gran part de les colossals plusvàlues generades en les borses des de finals del 2022, les que en primera instància concentraven les explicacions més emprades per part dels que no havien estat capaços uns dies abans ni de flairar el que passaria. Segurament l’alça del ien que va seguir l’augment de tipus era el que més ho podia justificar tot.
Que tot això succeeixi en un mes d’agost ha contribuït també probablement a la magnificació d’un comportament histèric (la histèria, recordem-ho, forma part intrínseca dels mercats de capitals). L’agost té un historial abundós d’episodis i incidents negatius en els mercats financers. Des del 1986, els registres mensuals dels mesos d’agost en els dominants mercats nord-americans el situen com el mes de l’any amb la pitjor mitjana de rendiments. De fet, un -0,8%. Curiosament, les estadístiques també indiquen que fins al 1986, i des dels primers registres disponibles del 1896, l’agost havia estat el millor mes en les borses. Ningú es posa d’acord en el perquè de tot plegat, d’una cosa i de l’altra.
En tot cas, i tornant a dilluns passat, que havia de ser “negre”, no hem de desmerèixer la seva incidència borsària i el que pot representar, potser no tant per decretar un canvi important de tendència en els mercats, però sí com a avís de la fragilitat que haurem d’atorgar a partir d’ara a uns indicadors econòmics i financers absolutament subjectes a una situació actual econòmica i geopolítica amb fortes dependències d’un panorama tremendament complicat. Entre d’altres, els efectes incerts del que ha estat un fort canvi en les polítiques monetàries cap a tipus d’interès restrictius venint de la llarga època d’expansió monetària i que ara els bancs centrals dubten de com poden revertir-ho parcialment. Aquests dubtes i retards sobre les futures baixades de tipus podrien tenir efectes moderadament recessius sobre les principals economies i, en particular, sobre l’americana. I també en l’esmentada dependència en el creixement econòmic i en les revaloracions borsàries del comportament de les grans empreses tecnològiques i, en particular ara, de les elevades però incertes perspectives que es tenen sobre el desenvolupament i la introducció de la intel·ligència artificial.
El 5 d’agost pot no haver estat la catàstrofe que alguns anunciaven en el tancament de dilluns passat –sota els efectes de l’esmentada histèria i com a reacció a la inexistent i generalitzada incapacitat predictiva–, però pot haver estat un oportuníssim avís que la volatilitat serà més alta i, per tant, que augmentarà la probabilitat que els ensurts siguin més comuns en els propers mesos. Caldrà tocar de peus a terra en tots els àmbits i recordar més sovint, parafrasejant Kundera, la “insostenible lleugeresa” de les borses.