Previsió social complementària: ni parlar-ne

L’habitatge s’ha destacat com la preocupació principal dels espanyols i, per tant, dels catalans. Un conjunt de polítiques públiques errònies ha empitjorat una situació ja per si mateixa dolenta i víctima d’anys de finançament quasi gratuït i, per tant, sense risc promotor, un desequilibri generacional en contra dels joves candidats a un habitatge, i un augment de la demanda no previst induït per l’augment immigratori. L’afegit d’intervencions contraproduents en els preus del mercat d’habitatge residencial, la falta de sòl per una miop reticència a poder construir on és necessari, la desprotecció del dret de propietat, i una absoluta ignorància de la coalició entre polítics i activistes socials desconeixedors de la importància clau de generar oferta en qualsevol mercat ens ha portat a una situació límit i desesperada.

tinguem en compte d’entrada el lideratge que sens dubte atribuïm a l’habitatge en l’ordre de prioritats de grans problemes a resoldre. A poca distància, si bé amb molta menys atenció mediàtica i, per descomptat, consciència ciutadana de la gravetat del problema, hem d’ubicar el futur de les pensions o, si es vol, l’absoluta insuficiència de la previsió per a la jubilació. A diferència de l’habitatge, en què hi ha discussions obertes, si bé farcides de demagògia, les pensions i la previsió social complementària són en general un gran tabú i objecte d’un debat molt més escàs del que sens dubte mereixeria. De fet, no es vol reconèixer com un problema d’altíssima gravetat ni per part del govern, ni de l’oposició, ni de les entitats socials. Ningú vol ser identificat per l’errònia i establerta percepció comunament acceptada que parlar de les pensions complementàries a les públiques és posar en qüestió el sistema públic de pensions o, fins i tot, voler-les privatitzar d’alguna manera. En aquest absurd estat de coses, el problema no deixa de créixer, i genera una pilota que es farà ben aviat irresoluble.

Lògicament hauríem de començar per acceptar la creixent fragilitat del sistema de pensions públiques i, per tant, la necessitat imperativa de complementar-les, no pas de substituir-les. Atès això, les xifres no poden sinó constatar un insuficient i ineficient estalvi per a la jubilació a tot l’Estat i, sobretot, el seu estancament. Per donar unes xifres, mentre que els actius acumulats en pensions complementàries per a la jubilació a Espanya estan per sota el 25% del PIB sent generosos en els càlculs, alguns països europeus com Holanda, Dinamarca i Suïssa superen àmpliament el 150% del PIB. Objectius moderats assenyalen un mínim de 2/3 parts de PIB com a actius complementaris per jubilacions; per tant, tindríem avui un dèficit d’uns 600.000 milions. Certament, una part important de l’estoc d’estalvi del país es troba en totxos, però els mecanismes per convertir-los en liquiditat per donar suport als anys de jubilació són encara molt limitats.

Per sobre d’aquesta insuficiència flota l’absoluta immobilitat política i el conformisme que es desprèn d’opinions entestades a desmentir la insostenibilitat del sistema públic. Les hipòtesis demogràfiques més optimistes són aclaparadorament preocupants: la taxa de dependència demogràfica (població més gran de 65 anys sobre la població entre 20 i 64) podria doblar-se des del 0,31 actual fins al 0,65 el 2050. L’esperança de vida, tant en néixer com a partir de fer els 65 anys, ha tingut un creixement continu. Només en aquest primer quart de segle, ha crescut quasi quatre anys i mig en néixer, fins als 84 anys, i tres anys per als d’edat de jubilació, fins als 22 anys addicionals.

Mentre la demografia se’ns complica (òbviament, des d’aquest punt de vista), el marc normatiu que determina el govern empitjora la situació. En els darrers temps, el tercer pilar, el dels plans de pensions individuals, ha estat literalment liquidat pel govern, cosa que ha fet irrellevants les desgravacions fiscals. Els intents de millorar les aportacions a plans d’empresa o d’autònoms han donat resultats miserables. Mentre que molts països europeus creaven instruments financers amb incentius creixentment atractius per canviar la situació tot millorant l’horitzó dels jubilats del futur i acostar-se a l’objectiu europeu que l’estalvi privat obtingui millors rendiments per a la jubilació i generi recursos per a la necessària inversió europea, Espanya roman impertèrrita posant pals a la roda de l’estalvi i menystenint la previsió social complementària.