Rauxa i seny

Dijous va començar una nova etapa a Catalunya. L’anàlisi dels esdeveniments mereix desgranar un a un elements simbòlics i històrics del moment, començant per la investidura del nou president de la Generalitat, Salvador Illa. El govern que ell encapçala, encara amb moltes incògnites respecte de les designacions i l’estructura, té el repte de gestionar i també el mandat democràtic de respectar i defensar davant el govern de l’Estat un acord amb ERC que pretén avançar en autogovern i concert econòmic superant límits que no han estat mai possibles. Aquest pacte, fràgil i amb incerteses, no existiria sense la força que prové dels darrers anys, quan amb la sentència del TC vers l’Estatut aprovat per urnes, Parlament de Catalunya i Congrés dels Diputats, es va generar una ruptura institucional i confrontació democràtica radical. No podem oblidar, i aquests dies és més rellevant que mai, que aquell cicle polític i social a Catalunya que va derivar en l’1 d’Octubre, i amb la repressió que encara viu el president Puigdemont i la resta d’afectats, tenia i té racionalment, agradi o no, causes objectives i vigents. L’independentisme és democràtic però la seva plasmació política no pot ser possible en l’actual marc d’interpretació constitucional.

La complexitat en la gestió de les diverses dimensions que estan en joc, com la llei d’amnistia no aplicada plenament, i la necessitat de contribuir en coherència amb el pacte polític que l’ha fet possible on Junts ha estat determinant, han generat dos escenaris paral·lels, a l’Arc del Triomf i al Parlament de Catalunya, aparentment contradictoris però que van confluir en un punt de trobada democràtica.

En temps olímpics, aquesta dimensió és la que ens ofereix una metàfora més clara. S’ha passat el testimoni, la torxa de la governança amb esperit de lluita però esportiu i democràtic. El reconeixement crític a un pacte polític i el respecte formal a les institucions han sigut la característica de la investidura del president Illa i, malgrat que no sigui evident en la superfície, de la tornada provocativa i desafiant del president Puigdemont. Rauxa i seny han anat plegats. Tant si estàs d’acord com no amb l’opció d’ERC, els acords són legítims i democràtics. I el president del Parlament, Josep Rull, presoner durant més de tres anys, ha estat el gran protagonista simbòlic d’aquesta doble escena. Impecable en les formes d’acollida al president de l’exili i impecable en la dimensió institucional de la investidura. Cal reconèixer el seu esforç i la seva altura de mires humanes i democràtiques.

Illa i Puigdemont han estat protagonistes d’una escena pròpia d’una obra de Shakespeare. El primer té l’aval d’una majoria parlamentària. El segon havia promès tornar i ho va fer arriscant llibertat i acceptant no poder entrar al Parlament en vista d’una detenció assegurada. La política és l’art del possible, segons Tony Judt. Però la política també, i sobretot, és l’art de la subtilitat. I aquesta mirada no s’ha produït encara, en un dia en què la immediatesa emocional i anònima de les xarxes o la tendència a jutjar cruelment abandonant la mínima dosi d’humanitat, ha caracteritzat la reacció.

Sentir Salvador Illa defensant la nació catalana és un símptoma que hi ha coses que s’han mogut i que sense l’independentisme polític que l’ha portat a la presidència, i el de l’oposició, no hauria estat possible. Sorprèn la indignació que ha despertat en alguns dels seus l’evitació de la detenció del president Puigdemont, especialment en alguns càrrecs de les esquerres que malgrat ser els defensors de les revolucions i d’una utopia social, no han posat el focus en l’ofensiva del magistrat Llarena sinó que demostren clarament voler veure el president Puigdemont a la presó. Els que han defensat l’idealisme o la desobediència civil davant situacions injustes, ara i aquí són tristament els portaveus d’una il·legalitat. Les barbaritats que s’han escrit o dit han devaluat moralment els seus autors, per sempre. Cal assenyalar la prudència i el silenci respectuós, ara sí, del PSC i especialment del nou president Illa en el to i les formes.

L’independentisme català ha optat pel pacifisme i per la creativitat. L’enyorada presidenta d’Òmnium Muriel Casals deia que això havia de ser el seu ADN. Carles Puigdemont ha burlat la detenció, ha fet seva una vegada més aquesta dimensió de resistència pacífica creativa i ha seguit esgrimint una anomalia democràtica vers l’independentisme polític català en l’àmbit internacional. On és el problema?

La rellevància de la tornada de l’exili ha permès tancar una etapa i obrir-se al futur. Els resultats electorals ajustats i els pactes han donat la presidència a Salvador Illa, i la visió constructiva de la història, no renyida amb la defensa de la catalanitat amb visió d’Estat propi que s’haurà de defensar a les urnes, obre un camí de complexitat, però alhora des de l’optimisme de la voluntat, també d’esperança. Al Parlament, però, hi ha un escó buit que més aviat que tard, com deia el president Allende, caldrà que sigui restituït.