Catalunya és Sísif

Homer explica a l’Odis­sea com el rei d’Èfira, Sísif, acaba a l’infern obli­gat a empènyer una pedra enorme pen­dent amunt per un ves­sant cos­te­rut, però abans d’arri­bar al cim de la mun­ta­nya la pedra sem­pre roda cap avall, i Sísif ha de tor­nar a començar de nou des del prin­cipi. Cata­lu­nya fa 300 anys que es troba atra­pada en el mite de Sísif, i la pedra que intenta fer pujar una vegada i una altra es diu Espa­nya. Però no l’Espa­nya que tots conei­xem i patim dia sí, dia també, sinó una Espa­nya fra­ter­nal, oberta a la diver­si­tat, res­pec­tu­osa amb les naci­ons i les cul­tu­res que la inte­gren, orgu­llosa de les llengües que s’hi par­len.

A par­tir de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que va esmi­co­lar l’Esta­tut i va esta­blir una inter­pre­tació recen­tra­lit­za­dora de l’estat de les auto­no­mies, la soci­e­tat cata­lana va enten­dre final­ment que no tenia cap sen­tit repe­tir una vegada i una altra l’intent d’encim­be­llar una Espa­nya que no exis­teix, bàsica­ment perquè a la gran majo­ria dels espa­nyols ja els està bé l’Espa­nya unitària de matriu cas­te­llana. Així, vam abraçar la idea del divorci com a única garan­tia d’un futur de benes­tar per a les gene­ra­ci­ons futu­res i de super­vivència per a la llen­gua i la cul­tura. De manera trans­ver­sal i majo­ritària, els par­tits, les enti­tats, la soci­e­tat en gene­ral, van tre­ba­llar de valent per fer rea­li­tat la inde­pendència, en un in cres­cendo que va arri­bar al clímax el dia 3 d’octu­bre del 2017.

D’ales­ho­res ençà, per raons que mai no es van aca­bar d’expli­car del tot, l’embat va aca­bar en un fracàs estre­pitós, i els líders i els par­tits que ens van convèncer de la ine­vi­ta­bi­li­tat de la inde­pendència van fer un gir coper­nicà i es van tor­nar a car­re­gar la pedra a l’esquena per tor­nar a inten­tar tro­bar un encaix favo­ra­ble per a Cata­lu­nya dins d’Espa­nya. Pri­mer ho va fer Esquerra Repu­bli­cana, adop­tant un gra­du­a­lisme i una agenda nego­ci­a­dora amb l’objec­tiu d’asso­lir una reso­lució política del con­flicte polític que no s’ha mate­ri­a­lit­zat en cap avenç con­cret. Més tard s’hi va afe­gir Junts, pac­tant la inves­ti­dura de Pedro Sánchez a canvi d’uns avenços en l’auto­go­vern que no s’han produït, per més que s’anunciés la intenció de “cobrar per avançat”. Amb evi­dents diferències en la litúrgia i en la posada en escena, és evi­dent que Junts i Esquerra han aban­do­nat la idea de la inde­pendència per tor­nar a esce­na­ris de nego­ci­ació i peix al cove. El mateix camí inten­tat pel cata­la­nisme des de la Tran­sició, amb Pujol i Mara­gall, que va aca­bar en el fracàs de l’Esta­tut, un intent més de tro­bar un encaix dins Espa­nya, una altra pedra que va rodo­lar mun­ta­nya avall abans d’arri­bar al cim.

Abans, els cata­lans també havien apos­tat per una Espa­nya repu­bli­cana, pri­mer amb Pi i Mara­gall i després amb la Segona República. Tots dos intents van resul­tar fallits, ofe­gats pel cen­tra­lisme que va pre­fe­rir la victòria fei­xista a una opció sobi­rana per a Cata­lu­nya. També va fra­cas­sar Cambó, que estava con­vençut que Franco dei­xa­ria que els cata­lans d’ordre recu­pe­res­sin el con­trol del país. Una altra pedra que no va arri­bar al cim va ser empesa per la Man­co­mu­ni­tat de Prat de la Riba i Puig i Cada­falch, eli­mi­nada sense con­tem­pla­ci­ons per Primo de Rivera, espe­ro­nat per la reacció cen­tra­lista que sem­pre s’activa davant de qual­se­vol avenç de l’auto­go­vern català. I així ens podríem remun­tar fins als anys poste­ri­ors a la des­feta del 1714, quan els cata­lans fili­pis­tes van dema­nar rei­te­ra­da­ment al Borbó la recu­pe­ració de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, sense èxit, evi­dent­ment. Fast forward al 2024 i ens tro­bem amb un nou pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que –de bra­cet amb Esquerra Repu­bli­cana– tor­narà a inten­tar un nou encaix per a Cata­lu­nya, amb un millor finançament, i amb una aposta deci­dida per la llen­gua i la cul­tura com a colum­nes ver­te­brals de la nació.

Homer no va escriure a l’Odis­sea que el destí de Sísif sigui ine­xo­ra­ble. Enlloc no està escrit que aquest cop la pedra no pugui arri­bar al cim de la mun­ta­nya. Tan­ma­teix, l’acu­mu­lació de fracàs rere fracàs al llarg de 300 anys no ens per­met ser gaire opti­mis­tes. Quant durarà la con­jun­tura elec­to­ral que obliga el PSOE i el PSC a aban­do­nar les posi­ci­ons més ciu­ta­da­nes i soci­e­tat­ci­vil­ca­ta­la­nis­tes per abraçar el refor­misme fede­ra­lista? El temps (els trackings elec­to­rals) ho dirà.