La responsabilitat social de la universitat

Milers de joves entraran al setembre a la universitat. Volen formar-se en una professió i obtenir un títol. La majoria d’ells no saben res més de la universitat però han fet un gran esforç per aprovar les PAU, perquè en l’imaginari social arribar a la universitat és considerat en si mateix un èxit.

A aquests joves ningú no els ha explicat que la universitat és el lloc per excel·lència de creació i difusió de coneixement i que els seus membres tenen una responsabilitat social fonamental i ineludible. Probablement les mateixes universitat hem anat oblidant el nostre paper social en deixar-nos atrapar pels rànquings, les agències d’avaluació i acreditació. I hem acabat presentant-nos davant la societat com una fàbrica productora de títols que s’adapta a les demandes del mercat.

Sembla que des de les universitats no hem sabut mostrar quina és la nostra funció social. Probablement tampoc hem estat capaços de transmetre que la relació privilegiada amb el coneixement ens fa més responsables del que succeeix al nostre món. Que el coneixement ens fa més crítics i ens ha de fer més participatius i prepositius.

Potser encara som a temps de reprendre el rumb de les nostres universitats i de transmetre a les noves generacions d’estudiants i professors la importància que els universitaris tinguem una comprensió de la realitat econòmica, social i política més sàvia i holística, que orienti la nostra relació amb el planeta, amb la naturalesa i amb els altres.

Potser encara podem defensar l’hegemonia i l’autonomia de les nostres universitats. El nostre món requereix la saviesa i la mirada crítica d’intel·lectuals humanistes bons lectors i dialogants. D’éssers compromesos que es responsabilitzin i assumeixin, ja sigui com a estudiants o com a professors, el seu compromís social. La universitat només pot complir la seva comesa si els membres que en formem part ens movem amb la convicció que, mitjançant el coneixement, podem generar possibilitats orientades a la construcció del bé comú.

La universitat no pot assumir així com així ser un aparell al servei de la insensatesa. No pot ni ha de promoure el consum i la competència, ja que l’excel·lència acadèmica no es mesura de l’u al deu, tampoc amb xifres de factor d’impacte. La universitat es valora justament per allò inavaluable, per la saviesa, la responsabilitat i el compromís dels seus membres enfront de les necessitats socials. Qui sap si part del repte és aprendre a jugar amb el sistema sense renunciar a allò primordial.

Cal dir-ho ben alt i ben clar: no es tracta d’adaptar la universitat a l’ordre social i les seves exigències, sinó, per contra, que sigui de la universitat d’on sorgeixin les idees i els projectes per millorar la societat. El coneixement no ha de ser adaptador, sinó crític, subversiu i emancipador.