D’Albiol a Orriols

L’escampadissa actual de racisme i xenofòbia des de la política remunerada obliga a buscar antídots que no trobarem a cap extrem, no podem ignorar-la ni tampoc podem sobreexposar-la. L’equilibri entre establir cordons sanitaris –que amaguen el problema sota la catifa– i cedir protagonisme als que precisament busquen altaveus, no és fàcil. Mentre siguin extraparlamentaris o sense càrrecs val més no seguir-los gaire la veta. Quan esdevenen diputats o alcaldes, en canvi, cal escrutar-los al màxim per no deixar-ne passar cap ni una. Vegem la piulada de l’alcalde de Badalona, García Albiol, descrivint així altres passatgers del ferri on viatjava: “Han embarcat uns deu homes marroquins, tots amb una bossa d’una entitat social, tots amb telèfon, ulleres de sol, alguns amb un cos de gimnàs i retratant-se fent el signe de la victòria. Això acabarà com a França.” Deixant de banda que en alguns països africans els mòbils tenen preus de per riure comparats amb els d’aquí i que arribar en pastera només és apte per als més forts, el tuit demostra una capacitat d’emetre prejudicis a primera vista que fa feredat. Ara que és diputada també cal escrutar Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll. Discurs al Parlament: “Les polítiques proimmigracionistes ens han trinxat el país, no permetrem que regalin els serveis públics a qui ha vingut a delinquir.” Més prejudicis, i oblidant que Catalunya necessita ingent mà d’obra immigrant, ho proclama el Banc d’Espanya. Si a les xarxes s’escampen anònims delictes d’odi, la fiscalia diu que a partir d’ara ho vigilarà. Però tenim obert aquest altre front, el dels excessos verbals d’alguns polítics que sense ser necessàriament delictius afegeixen una benzina perillosa a la foguera dels disbarats. Llibertat d’expressió, sí. Rèpliques enèrgiques, també. El president Aragonès ho va intentar, però girar-se d’esquena quan parlava Ignacio Garriga no servia de gaire res. De moment el president Illa ja s’ha encarat uns pocs segons a Orriols, però esperem més èpica, antídots potents, triple dosi. “Presumim de ser un país gran però no som capaços d’alimentar els nostres pobres, ni atendre tots els malalts, ni donar sostre a tothom. Això no és un país fort. I per solucionar-ho no podem enfrontar els joves amb els vells, els negres amb els blancs, els pobres amb els més pobres. Ens enfonsem o ens salvem, però plegats.” Ho diu Robert Redford a El candidat (1972). Potser al Parlament falten millors guionistes per a aquests temps agres.