Patates fregides

La bra­vada de fri­tura s’enganxa sense dema­nar permís tot i les qua­tre gam­ba­des de distància que et sepa­ren de les ter­ras­ses on les ser­vei­xen. L’olor fami­liar, la que vols que s’empelti, és la de l’aigua enclaus­trada, la de carpa llus­trosa, la de pesca amb sala­bret. És al ves­pre quan la for­tor d’oli fre­git, d’estiu i de turis­tes, s’imposa a la flaire que no és glo­bal sinó par­ti­cu­lar d’un entorn lacus­tre que cada vegada té menys flai­res par­ti­cu­lars, i s’assem­bla a qual­se­vol foto­gra­fia de finals d’agost. Fa ja molts estius, quan des­co­neixíem les pata­tes bra­ves –qua­dra­do­tes, pre­con­ge­la­des i amb salsa de súper– i al final d’agost plo­via, vaig assa­bo­rir les millors pata­tes fre­gi­des, que es collien a l’hort on ara hi ha asfalt i s’espi­ga­ven a la pae­lla, toves per dins i crui­xents per fora perquè es feien en dues coc­ci­ons: la pri­mera amb l’oli calent i la segona amb l’oli molt calent. Els res­pon­sa­bles d’aque­lla delícia eren una família de Flan­des que s’hos­tat­java a la casa blanca que ocupa el xamfrà del final del car­rer, davant per davant de la casa vai­ni­lla dels meus pares. Amb les filles, tres ger­ma­nes de cabells dau­rats, com­partíem les pata­tes i jocs de taula amb l’idi­oma amb què s’ente­nen els nens. Un agost no van tor­nar. La sepa­ració dels pares va can­viar els estius de les tres ger­ma­nes. Però a la cuina de la part de baix de la casa blanca s’hi va tor­nar a cui­nar, un altre agost, amb les matei­xes flai­res, que aquest cop venien d’Anvers. Hi havia dos fills, dos ger­mans, amb qui per distància gene­ra­ci­o­nal mai vaig inter­can­viar jocs de taula les tar­des plu­jo­ses d’agost ni banys en recs que encara feien olor de carpa.

Un dime­cres de mer­cat, en un cafè de la plaça Major, un noi alt i ros, acom­pa­nyat d’una noia i dues cri­a­tu­res, es mirava ria­ller el meu pare, que li va tor­nar la mirada encu­ri­o­sit. La joven­tut can­via, la vellesa s’escar­xofa, amb sort, en un estany estan­cat i plàcid. Es va pre­sen­tar com un dels fills, turis­tes d’agost de ca l’Ange­lina. Una foto­gra­fia va tes­ti­mo­niar el retro­ba­ment i es va enviar a Anvers per recor­dar als pares el vin­cle que havien creat, més de trenta anys abans, quan l’olor del turisme que s’engan­xava era dife­rent, de pata­tes palla fre­gi­des amb temps, amb gust de casa, de família foras­tera que cada agost ho era menys; del que fa que el dime­cres hagi val­gut la pena i també la vida.