Les lleis quotidianes

Estem voltats de lleis. No tan sols de lleis jurídiques, sinó de tota mena: científiques, econòmiques, etc. Una colla de normes considerades infal·libles. A l’escola en vam estudiar unes quantes, part de les quals han quedat després desmentides i substituïdes, és clar, per noves lleis.

No es pot negar que la nostra vida és regida per la llei de la gravitació universal, per la llei de la palanca i totes les altres normes precisades pels savis, però no en tenim cap consciència pràctica. Com explicava aquell sergent, “al salir de la boca del arma, el proyectil describe una parábola, y luego empieza a caer… por la fuerza de la gravedad”, deia, amb un to d’escèptic, i afegia rotundament: “aunque sin eso de la fuerza de la gravedad también caería”. És clar, home.

Cansat, potser, de les lleis “abstractes”, un senyor que es diu Dikson ha reunit en un llibre –que no conec– una colla de “lleis quotidianes” que ha observat a partir de la nostra vida corrent. Només me n’ha arribat alguna, i el lector s’adonarà per on va:

Les portes batents s’obren sempre contra vosaltres quan les voleu empènyer, i al revés.

Una torrada amb mantega, quan cau, ho fa sempre amb la cara plena de mantega a terra.

Són sentències d’un realisme irrefutable, que d’alguna manera demostren que els homes encara no hem aconseguit de domesticar les coses. Podríem formular d’altres lleis d’aquesta mena:

Si voleu trobar un objecte perdut, no el busqueu mai en el lloc on esteu segurs d’haver-lo perdut. L’encenedor que no falla mai sempre falla quan volem oferir foc a un amic dient-li que és un encenedor que no falla mai.

Si us passeu una hora esperant que us telefonin, tal com us han anunciat, el telèfon sonarà en el precís moment que estareu fent pipí.

El diari que us interessava de conservar és precisament l’únic que es fa servir per a netejar els vidres.

Estic segur que tots els lectors podrien aportar llargues llistes de lleis d’aquesta mena, fruit de l’experiència diària. Podríem considerar que tenen en comú la negació pràctica d’una de les lleis més pretensioses de la ciència: la del càlcul de probabilitats. No negaré que aquesta llei no pugui ser vàlida, però en tot cas caldrà acceptar aquella màxima tan pessimista que diu: “La probabilitat d’un fet és sempre inversament proporcional al nostre desig que es produeixi”.

Sembla que hi ha una mena de màfia entre les coses, que es confabulen per prendre’ns el pèl quan estem més orgullosos de la nostra suficiència o de la nostra previsió. Si adquirim una certa filosofia sobre la rebel·lia de les coses, potser serem més comprensius i benhumorats quan punxem una roda del cotxe –després de dos anys!– precisament el dia que havíem dit a una noia: “Tingues en compte que sóc molt puntual”.