Els universals i els altres

La nit de l’Onze de Setembre vaig ser al cinema i teatre Capsa a veure Catalans universals, la pel·lícula d’Antoni Ribas.

Era una pel·lícula molt difícil de fer –em refereixo ara a les dificultats creatives, no a les coactives– per una qüestió de temps disponible per a cada personatge. Al meu entendre, s’ha superat amb èxit aquest inconvenient i el guió i el muntatge d’algunes seqüències és admirable. Podríem dir, d’altra banda, que aquests catalans queden perfectament “retratats”, en el sentit que hi apareix, per exemple, la bonhomia del científic adaptat a l’estil nord-americà (Joan Oró), la profunda por existencial disfressada (Dalí), la tossuderia que intenta vèncer la feblesa física (Casals), etc. I, en conjunt, a més, la pel·lícula sobre els catalans universals resulta un testimoni prou vàlid, si no m’equivoco, sobre els catalans en general.

Perquè en aquests personatges són visibles unes virtuts i uns defectes que, en un grau més o menys accentuat, ens repartim la gent corrent. I, deixant-nos de valoracions, per damunt de qualsevol altra consideració, podríem assenyalar dues característiques.

Primera, l’aïllament o la comunicació personal. Hi ha molts catalans amb vocació d’enclaustrament, amb independència que aquesta vocació pugui ser negativa o positiva. Gent que es concentra radicalment en ell mateix, en la seva obra i en la seva passió vital, que a vegades pot ser fredament expressada. Gent que es perfecciona en la solitud i el treball personal. Són “individualitats” poderoses, amb molt de caràcter, a l’estil d’Ignasi Barraquer o de Salvador Espriu. Per contrast, hi ha les “sociabilitats” poderoses, a l’estil de Trueta o Josep Lluís Sert, que tenen una superfície de contacte social molt més àmplia. També hi ha catalans d’aquesta mena i us els trobareu en els indrets més insospitats del món practicant el poliglotisme i fent relacions públiques de Catalunya.

L’altra característica dels catalans –entrevista en l’actitud i les paraules dels “universals”– que aquí cal fer notar és també contraposada: l’existència de dues visions de Catalunya. Es pot tenir la visió “regional” de Montserrat Caballé i la visió “folklòrico-econòmica” de Dalí, o bé la visió d’Espriu, de Trueta o de Pau Casals, que saben perfectament què ha estat i què és Catalunya i ho afirmen i ho denuncien sempre que s’escau. La imatge de Casals, aprofitant les seves penúltimes forces per a proclamar, davant l’Assemblea General de l’ONU, que el que avui són quatre províncies fou un Estat important i respectat, és no tan sols un document exemplar que fa posar la pell de gallina, sinó una transcripció “universal” del rigor d’actitud de tants catalans anònims que han fet un esforç de lucidesa, sovint mal pagada per la vida.

Ara es tracta que aquesta pel·lícula –que hem d’agrair a Antoni Ribas i el seu equip– corri per tot el món i esdevingui, al seu torn, una informació universal sobre Catalunya.