Quina amnistia?

Quan una llei no s’aplica és per defi­nició inútil. I la d’amnis­tia és un gran forat negre d’on fins ara prac­ti­ca­ment només n’han sor­tit els poli­cies de les càrre­gues de l’1-O. Els jut­ges, amb l’excepció d’una sala del TSJC, la d’apel·laci­ons, han deci­dit que la llei diu el que ells volen que digui i han apel·lat, per terra, mar i aire, a la sepa­ració de poders i la inde­pendència judi­cial per jus­ti­fi­car-ho. La sepa­ració de poders que ells matei­xos no res­pec­ten. Que no seria fàcil ho sabíem, que s’hi posa­rien tots els entre­bancs pos­si­bles, també, i qui dies passa anys empeny amb un menú variat de qüesti­ons d’incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat, inter­pre­ta­ci­ons jurídiques sui gene­ris i la carta del dret euro­peu i el TJUE. Amb la uni­tat d’Espa­nya, no s’hi juga. Com adver­tia l’advo­cat Benet Sale­llas en el judici del procés, estan con­vençuts que la uni­tat d’Espa­nya és un dret fona­men­tal i no hi ha dret fona­men­tal que li faci ombra. L’acti­visme judi­cial, però, con­trasta amb la timi­desa amb què el PSOE i els seus socis de govern han defen­sat una llei apro­vada per un Par­la­ment. Pot­ser el jutge Aguirre té raó quan escriu que la divisió de poders és un dogma de fe. De moment en cal molta, de fe.