El lleure també educa

Milers de nenes i nens han tor­nat aquesta set­mana a l’escola. Això vol dir que milers de famílies han començat a recu­pe­rar de mica en mica la rutina i a encai­xar les peces de la falsa con­ci­li­ació, aquesta gran men­tida del sis­tema. Les dife­rents rea­li­tats són un món a cada casa, i men­tre n’hi ha que hau­rien vol­gut esti­rar unes set­ma­nes més la vida sense hora­ris, d’altres fri­sa­ven per plan­tar-se al dia 9 de setem­bre. Ja n’hem par­lat molt, de les man­can­ces del sis­tema edu­ca­tiu, i també dels insu­fi­ci­ents meca­nis­mes per sos­te­nir la criança en aquest món capi­ta­lista. Però aquí cal obrir una escletxa a la llum que ens apor­ten cen­te­nars i cen­te­nars de joves que arri­ben on no arri­bem les famílies. Quants casals d’estiu s’han des­ple­gat aquests tres mesos a pobles i ciu­tats? Quants cam­pa­ments i tan­des de colònies han ense­nyat a la mai­nada que una altra manera de viure és pos­si­ble? El ven­tall és ampli, i n’hi ha de tots colors i per a tots els gus­tos, però la diferència la marca una vegada més el fac­tor humà: si a l’escola és clau la mes­tra, en el món del lleure les moni­to­res esde­ve­nen peça indis­pen­sa­ble perquè aquest temps sigui vis­cut amb sen­tit. I el tarannà es capta de seguida: la diferència és subs­tan­cial entre aque­lla moni­tora o moni­tor que s’ha for­mat (i la diferència és abis­mal si ho ha fet des del volun­ta­riat i ha cres­cut en el món de l’edu­cació en el lleure), i aque­lla per­sona que s’apunta a fer un casal o unes colònies sense tenir clara la res­pon­sa­bi­li­tat que com­porta. I això pre­o­cupa i ens hau­ria d’ocu­par a totes, que de la mateixa manera que rei­vin­di­quem esco­les de qua­li­tat, hauríem de tenir la força sufi­ci­ent per acon­se­guir també dig­ni­fi­car els espais d’edu­cació en el lleure. Aquests espais sovint ens són impres­cin­di­bles, fins i tot durant el curs; mol­tes famílies per exem­ple, no tenim elecció a l’hora de dinar, que queda a mans de moni­to­ratge que no conei­xem de res. El tema dels men­ja­dors esco­lars és un meló que obri­rem un altre dia, però, ens agradi més o menys, aquest moni­to­ratge també esdevé refe­rent, “model que encarna uns valors dig­nes de ser imi­tats”, defi­neix el DIEC. I ja em direu com us queda el cos davant d’aquesta com­bi­nació de res­pon­sa­bi­li­tat majúscula que recau en el moni­to­ratge. Tinc dub­tes de si en som totes ple­ga­des prou cons­ci­ents.