L’embolic

El món està cada vegada més embo­li­cat, i ho dic –con­tra el que podria supo­sar-se– en el sen­tit lite­ral del mot. D’una banda, sem­bla que l’atmos­fera es va fent cada vegada més densa, que l’aire s’omple de substàncies arti­fi­ci­als i que, en defi­ni­tiva, el pla­neta s’embo­lica amb una mena de moca­dor que no és pas l’antic i aromàtic moca­dor de fer far­cells.

Com a con­seqüència d’aquest fet, hi ha un segon embo­lic: el dels monu­ments.

Els turis­tes es des­es­pe­ren. El Duomo de Milà, Notre-Dame de París, la cate­dral d’aquí i el famós palau d’allà, tota una colla d’edi­fi­cis típica­ment repre­sen­ta­tius es pre­sen­ten, sovint, enco­berts per estruc­tu­res metàl·liques i grans superfícies de lona que per­me­ten una periòdica res­tau­ració. Retra­tar un edi­fici embe­nat no satisfà el viat­ger, i hom se sent real­ment fra­cas­sat –i turísti­ca­ment esta­fat– quan de tor­nada ense­nya les foto­gra­fies als amics i ha de dir: dar­rera d’aquest enrei­xat tan lleig hi ha l’església més bonica d’Itàlia.

Fa temps s’anuncià que el Par­tenó d’Ate­nes, obra única en el món, era ràpida­ment des­truït per la con­ta­mi­nació. Si es volia con­ser­var el que en queda, calia endur-se’l del clàssic turó o tapar-lo. Ara passa el mateix a l’altra gran capi­tal històrica euro­pea: Roma. L’Arc de Cons­tantí, el Coli­seu i d’altres monu­ments de la ciu­tat “eterna” han dei­xat de ser eterns, i la pedra és víctima de l’ambi­ent. ¿És que hau­rem d’“enfun­dar” totes aques­tes cons­truc­ci­ons, com feien les àvies amb les buta­ques? O les hau­rem de “plas­ti­fi­car”?

L’última notícia en aquest camp és incon­ce­bi­ble: fins i tot el Taj-Mahal, a l’Índia, està greu­ment amenaçat. Pri­mer m’ha cos­tat de creure-ho, perquè, ¿quina con­ta­mi­nació hi ha a l’aire, a l’Índia? El Taj-Mahal és prop d’Agra, i una vegada, anant de Jai­pur a Agra, en 225 quilòmetres només vaig veure un sol cotxe, un trac­tor, un vol­tor aixa­fat i alguns cami­ons. Pot­ser la imatge del progrés més avançada la dona­ven uns homes que esti­ra­ven alguna cosa enmig dels camps… Era un cable de telèfon.

El Taj-Mahal és el monu­ment fune­rari que un empe­ra­dor dedicà a la seva muller. Vist de lluny, té alguna cosa de miratge, d’irreal, i en la calitja de la tarda sem­bla una immensa medusa blanca, flo­tant. Quan me’l mirava des del Fort d’Agra, m’esgar­ri­fava pen­sar que l’empe­ra­dor que el manà cons­truir es va pas­sar set anys mirant-lo des d’aquest mateix punt… empre­so­nat pel seu propi fill, fins que morí.

El Taj-Mahal des­vet­lla sen­ti­ments molt opo­sats, i si per a alguns és una peça de “pas­tis­se­ria” arqui­tectònica, per a uns altres és el Par­tenó de l’Àsia. De fet, supera tota pos­si­bi­li­tat de com­pa­ració i d’anàlisi, sobre­tot si el mirem amb els nos­tres ulls medi­ter­ra­nis. És una gegan­tina boge­ria de mar­bre, enri­quida amb dia­mants, tur­que­ses, mala­qui­tes… Els ram­pi­nya­dors que fa segles se’n van endur algun ele­ment mai no en van arren­car cap pedra pre­ci­osa: els sem­blava impos­si­ble que fos­sin de debò.

Ara, el Taj-Mahal és afec­tat per la con­ta­mi­nació que pro­du­eix una refi­ne­ria de petroli… Ni l’Índia no se’n salva!