Inevitablement, ha parlat

Llegim en el nostre diari que s’ha celebrat a Roma un sínode episcopal, en el qual el cardenal Felici ha denunciat l’actuació d’alguns tribunals eclesiàstics pel que fa a la declaració de nul·litats matrimonials, i la mare Teresa de Calcuta s’hi ha presentat amb una llarga i apassionada al·locució.

D’ençà que li han donat el premi Nobel de la pau, la mare Teresa és àmpliament coneguda. S’havia passat molts anys a l’Índia, treballant silenciosament en la seva missió. I com que ara és famosa, li ha passat allò que afecta totes les persones populars: la reclamen de tot arreu. Que vingui aquí, que vagi allà. El tercer pas també era inevitable: que parli.

I segons la notícia, la mare Teresa ha dit a Roma, davant de tots els bisbes, una cosa que m’ha deixat estupefacte: “Un matrimoni sense fills no té cap raó de ser”.

És una afirmació que –suposo– l’Església farà veure que no ha sentit o que no ha entès, per tal de no haver de desautoritzar una persona tan venerada com la mare Teresa. Perquè, si la mare Teresa tingués raó, caldria replantejar eclesiàsticament el matrimoni; ja és prou dur que l’Església digui que la finalitat principal del matrimoni és la reproducció –i ben curiós que la majoria de casats no hi estiguin d’acord–, però una cosa és que sigui una finalitat “principal” i una altra que si no hi ha fills el matrimoni no tingui cap sentit.

La lògica és irrebatible: si per als catòlics un matrimoni sense fills no té cap raó de ser, els catòlics hauran d’assegurar-se, abans de casar-se, que tindran fills, i ja em diran com es garanteix això. L’única manera és precisament no admesa per l’Església: tenir els fills abans.

Jo no sé si la mare Teresa s’adona que el que diu és que un matrimoni que no tingui fills no té per què continuar, i, en definitiva, ja que el matrimoni no té raó de ser, el divorci és plenament justificat. Jo en dissenteixo, no pas per raons personals –el no m’afecta–, sinó pensant en molts matrimonis que, tot i no haver tingut fills, troben motius satisfactoris en el fet de continuar units. M’hauria semblat més evangèlic, en llavis d’un cristià, dir que el que no té sentit és un matrimoni sense amor, però dec estar equivocat.

Tot plegat em fa pensar el que insinuava al començament: la fama duu a l’exhibició, i l’exhibició duu a parlar. El mèrit de la mare Teresa de Calcuta deu ser molt gran, però és un mèrit d’actuació. El mèrit d’actuació d’una monja. Ara: el fet de treballar admirablement no suposa, d’una manera necessària, que allò que es diu o allò que es pensa també sigui admirable o meritori. Passa el mateix en el camp dels negocis, de la política, de l’esport, de la cultura. Es pot actuar molt bé i justificar-ho molt malament. La mare Teresa, tan caritativa en la pràctica, ha mostrat unes idees ben poc caritatives sobre els matrimonis sense fills. Quines ganes tenim –com ara la monja– de “fer doctrina” sobre allò que ignorem! L’autoritat que potser tenim en un camp creiem que és transferible a tots els altres.