Aprendre dels errors

L’inici de la tardor, que astronòmicament va ser aquest cap de setmana passat i meteorològicament ja fa uns quants dies més, marca la fi de la temporada alta del turisme. Aquest estiu s’ha parlat molt de saturació turística. La novetat és que ja no ho fan només els veïns preocupats, determinats grups proteccionistes o una part dels responsables polítics. El que resulta especialment simptomàtic és que els empresaris del sector reconeguin que el creixement exponencial que hem experimentat els últims anys és insostenible. El president de Turisme de Barcelona, Jordi Clos, ha manifestat obertament que s’ha tocat sostre a la ciutat i ha advocat per un turisme més sostenible. Són declaracions que arriben després que el baròmetre municipal situés el turisme com el tercer gran problema per als barcelonins, molt a prop de les dades anteriors a la pandèmia, quan va arribar a ser la qüestió que més preocupava els habitants de la ciutat. I cal tenir present que les altres dues grans qüestions, la sensació d’inseguretat i l’accés a l’habitatge, hi tenen a veure. A Clos ningú l’ha titllat de turismofòbic per aquesta reflexió, mentre que sovint la manera d’acabar qualsevol debat sobre el model turístic és penjant la llufa als qui alerten dels efectes d’un creixement descontrolat. En el mateix sentit que el president de Turisme de Barcelona es va manifestar la patronal Exceltur, que hi afegia que el creixement pot acabar sent contraproduent.

Tot indica que aquest està sent i serà un any de rècord per al sector. Les últimes dades d’abans de la temporada alta certificaven un increment del 12 per cent del nombre de turistes estrangers, que ens situaven als nivells d’abans de la pandèmia. Més turistes i més despesa, però l’augment del que es gasta cada un de mitjana està creixent menys que la inflació. I això vol dir que més turistes, a més d’insostenible, és cada cop menys rendible.

Molts han estat els responsables d’inflar la bombolla del turisme. No hi ha cap indici que ens faci pensar que és un globus a punt d’esclatar, que en aquest cas no seria el problema. La qüestió és que quan aquesta bombolla es fa més gran més espai necessita i, com qualsevol altra, va empenyent tot el que té al seu entorn. És una realitat física. Es fa difícil renunciar a l’aportació d’un dels motors de l’economia i costa abordar una regulació adequada a la nova realitat sense tenir clars quins en seran els efectes. Però el diagnòstic està fet fa temps: com més gran és el pes dels sectors amb un baix valor afegit, menor és la productivitat del conjunt de l’economia. En aquest àmbit, com en altres, no es tracta de créixer més sinó de fer-ho millor.

Fa massa anys que es parla d’un canvi de model turístic, sobretot pel que fa a les destinacions de costa, sense que hi hagi hagut una veritable transformació (tret, és clar, d’alguns casos puntuals). Lluny d’això, s’han mimetitzat els errors que s’han comès en el passat a les noves destinacions i en els nous perfils de turisme. En són exemples les poblacions d’interior i de muntanya, antics paradisos del silenci assetjades pel brogit de la massa i l’incivisme. També seria un exemple de com espatllar una bona idea el que està passant a Girona, que va optar pel turisme de bicicleta però que no ha sabut mesurar fins on podia assumir el seu entorn el creixement de visitants i de tot el que porta associat. I un cop més el debat se situa entre un èxit (com pot ser la fira Sea Otter Europe, que ha rebut aquest any més de 68.000 visitants) i un fracàs (com ho és, des de tots els punts de vista, el vandalisme en resposta a la pressió sobre el Barri Vell de la ciutat).

Si mirem el que passa al nostre entorn veurem que, un cop més, tenim una manifestació local d’un problema global. El debat que es planteja aquí sobre el turisme també s’ha obert en altres destinacions i ningú ha demostrat que tingui una fórmula efectiva. Hi ha qui ha optat per començar a aixecar una barrera econòmica, apujant preus i establint peatges (si ara ja es paga per entrar a gairebé tots els espai tancats, el tiquet que caldrà abonar per accedir a la Fontana di Trevi pot obrir un camí per passar a cobrar per accedir als espais públics a l’aire lliure). En el camí per millorar la qualitat es poden fer moltes altres coses, que no sempre van lligades al preu, com aplicar de manera efectiva unes normes de comportament o un codi de conducta. Però l’experiència ens demostra que l’únic factor veritablement efectiu és reduir l’oferta, per evitar que s’acabi equilibrant d’una manera o una altra amb la demanda.