Per a la Gemma i la gent gran!

El temps s’esmuny entre nosaltres com si fos escorredís… Gemma, ja fa dos mesos que ens vas deixar... El nostre pare, en Joan, va fer un any; la mare, la Conxita, en farà tres, i el germà, més de vuit anys. En Jaume ara tindria 50 anys, us en portàveu quatre; segurament devíeu coincidir al pati de l’escola o en alguna festa, no ho sé. Penso molt sovint en els pares i el meu germà, i quan vaig saber de la teva mort, d’una manera molt il·lusa, m’imaginava que ells, patidors de mena, t’haurien vingut a trobar i acollir, i tu els hauries respost amb aquella cara riallera que jo recordo. Els pares ens donen la vida, cosa que mai es pot agrair prou. La mort no saps mai quan et cridarà, fins que hi és, i és molt injusta quan pica a la porta de la bona gent, de gent de profit per a la societat. Per desgràcia sé molt bé el que deuen estar passant a casa teva, i és molt dur de passar; la buidor que deixeu és tan gran... Cal conviure amb aquesta pèrdua sempre intentant recordar els moments feliços i bonics, encara que solen venir aquells records dels últims moments, poc agradables. Salut i endavant per als que quedem i per als que ens segueixen. Si encara teniu pares, avis, besavis: escolteu-los i cuideu-los tant com pugueu! Quan ells falten s’acaben moltes coses...