Puntualitat bananera

L’ús quo­tidià dels rellot­ges és un hàbit con­tem­po­rani, mal­grat que avui dia ens sem­bli que ha exis­tit sem­pre. Segons ens explica l’his­to­ri­a­dor britànic E.P. Thomp­son en el seu cèlebre arti­cle Temps, dis­ci­plina i capi­ta­lisme indus­trial (1967), els rellot­ges, mal­grat ser un invent medi­e­val, no van tenir una incidència en la vida diària fins a la revo­lució indus­trial. Abans la soci­e­tat fun­ci­o­nava amb fei­nes de caire arte­sa­nal que no reque­rien pun­tu­a­li­tat. En el moment en què apa­rei­xen la fàbrica, la mina i el tre­ball orga­nit­zat, cal ser a la feina a una hora con­creta; ales­ho­res apa­reix la neces­si­tat del rellotge, que fins ales­ho­res es con­si­de­rava un arti­cle de luxe i que va pas­sar a ser un arti­cle de pri­mera neces­si­tat. L’adap­tació social al fet de ser pun­tual va ser difícil, ja que era un hàbit nou. A par­tir d’aquí i dels abu­sos dels patrons amb les llar­gues jor­na­des de tre­ball, el rellotge es va con­ver­tir en una arma de doble tall, i els obrers van començar a rei­vin­di­car tre­ba­llar menys hores i poder reduir les jor­na­des inhu­ma­nes a què esta­ven sot­me­sos durant els pri­mers temps de la indus­tri­a­lit­zació.

Aquest hàbit ha estat rebut de dife­rents mane­res per les diver­ses soci­e­tats del nos­tre pla­neta, i cal dir que ara ja no estem en l’era prein­dus­trial i en els països on les coses fun­ci­o­nen la pun­tu­a­li­tat és una norma social bàsica. Tot­hom sap que els ale­manys, els britànics i els nòrdics són molt pun­tu­als i això forma part de la seva cul­tura, que té molt en compte la res­pon­sa­bi­li­tat envers la soci­e­tat i el sen­tit del deure. Quan una reunió de feina té lloc a Ale­ma­nya, per exem­ple, tot­hom és pun­tual, i no només això sinó que uns minuts abans que comenci tot­hom ja hi és. Si algú arriba tard es dis­culpa i li sap greu. Al sud, en canvi, ja ens hem acos­tu­mat que les reu­ni­ons no comen­cin a l’hora i força gent arribi tard i sense dis­cul­par-se. No només això, sinó que el que arriba tard fins i tot fa mala cara si la reunió ha començat sense espe­rar-lo.

Si els cata­lans ja no som gaire pun­tu­als pel fet de ser meri­di­o­nals, el fet d’estar dins les fron­te­res espa­nyo­les afe­geix ele­ments sur­re­a­lis­tes ine­xis­tents en altres països. Fa alguns mesos es va publi­car la següent notícia: “El Tri­bu­nal Suprem ha deter­mi­nat que arri­bar 15 minuts tard a la feina no és arri­bar tard”. També esta­blia que els 15 minuts que el tre­ba­lla­dor no era a la feina comp­ta­ven com si hagués estat a la feina. Pri­mer vaig pen­sar que el dia dels inno­cents havia can­viat de data o que es trac­tava d’algun tipus de broma, però va resul­tar que la notícia era certa. Els tri­bu­nals espa­nyols, en uns actes d’ima­gi­nació nota­bles, ja han can­viat el sig­ni­fi­cat de les parau­les sedició i ter­ro­risme, i ara també ho fan amb el mot pun­tu­a­li­tat. Esta­blir en una sentència que arri­bar tard no és arri­bar tard és com escriure que el blanc és negre o que les galli­nes a par­tir d’ara s’ano­me­nen cabres. Només ho pot escriure una per­sona que creu que té un poder tan abso­lut que pot negar la rea­li­tat si així ho deci­deix.

La notícia em va recor­dar una escena de la pel·lícula Bana­nas, de Woody Allen, on el líder d’una guer­ri­lla revo­lu­cionària der­roca un dic­ta­dor a San Mar­cos, un país lla­ti­no­a­me­ricà fic­tici, i en el pri­mer dis­curs que fa, diu al poble: “A par­tir d’avui l’idi­oma ofi­cial de San Mar­cos serà el suec, els ciu­ta­dans s’hau­ran de can­viar la roba inte­rior cada hora i mitja i tots els menors de 16 anys tenen ara 16 anys.” Dues per­so­nes que s’ho miren asto­ra­des excla­men: “Qui­nes baja­na­des diu? El poder li ha pujat al cap!” Doncs això: una baja­nada pròpia de país bana­ner.