Som 10 milions
Vells mercats en crisi
La història dels mercats municipals forma una llarga crònica i apel·la a temps molt reculats, quan els pagesos muntaven taula a les places dels pobles. Després, l’estol d’artesans, les fires de consum i els mercats més ordenats, primer, a ple sol i, més endavant, sota les porxades. Els pobles s’anaren estructurant i calgué assegurar el proveïment, feina que la modernitat encomanà a gremis i consistoris. Naixeren els mercats municipals i el consum s’endreçà segons noves regles de joc. És en el segle XIX quan la consolidació del mercat de consum familiar exigí pensar en formes estables de comerç i aviat es mirà cap a França, on avançaven els edificis coberts i ordenats (les halles), amb taules estables i magatzems suficients i, sobretot, amb respecte higiènic i bona conservació del producte. S’aixecà el primer mercat cobert a Barcelona, en l’antic convent desamortitzat de Santa Caterina (1846) i el nou concepte s’estengué pel país.
En el primer eixample badaloní, l’hisendat Esteve Maignon posseïa una extensa propietat i, a canvi dels permisos per a la urbanització, cedí a la ciutat dues peces, una on s’aixecà el convent de la Providència i l’altra per programar-hi el mercat municipal cobert, un projecte modernista dibuixat per l’arquitecte Pere Falqués i bastit amb maó i pedra artificial, que es pogué inaugurar l’any 1889 i significà un avenç en el proveïment de les classes populars. El creixement de la ciutat impulsà a assegurar l’abastament i es decidí crear el mercat de Torner, inaugurat l’any 1926, segons el projecte de l’arquitecte Josep Fradera i basat en l’arquitectura de ferro, una forma que s’imposava a Anglaterra i França. Els dos edificis, coneguts popularment com a plaça vella i plaça nova, es convertiren en centres neuràlgics del poble i, anys després, entraren en el llistat de béns culturals d’interès local.
Badalona seguí creixent i la idea de mercats municipals no caducava. El 1975, hi hagué una important reforma i es projectà la xarxa de mercats que volia fer front a les necessitats del moment. Els dos existents es complementaren amb cinc més: Pomar, Sant Roc, Bufalà, Llefià i Salut; però tot això arribà tard, quan els centres comercials iniciaven l’expansió agressiva. Els hàbits de consum canviaven i el repte era majúscul. En molts pobles es feu una reflexió de futur i s’apostà per netejar la cara dels mercats i fer una oferta singular i especialitzada, fins i tot arriscada, quan es convertiren en atractius pols de compravenda. A Badalona, no se sabé jugar la partida i tampoc hi hagué manteniment dels locals, amb què aviat no foren un bon negoci i es deteriorà l’entorn. El 2015, es clausurava el Maignon, i només una tossuda resistència assegurà la continuïtat en una carpa provisional que s’ha convertit en definitiva. Ara, s’anuncia el tancament definitiu del Torner, sense solució de continuïtat. Dos edificis de gran valor arquitectònic en estat ruïnós. Algú pensa el futur? Seguirem empobrint la ciutat? Renunciem a tenir imaginació? Caldria un ampli debat ciutadà per veure què en fem, d’aquest eix comercial tan nostre.
