L’eufòria ‘runner’

Per què es cor­ren 15, 30 o 42 quilòmetres seguits? Per què es fa voluntària­ment? Què hi gua­nyo, a part de pati­ment i mal de peus i cames? Són aques­tes algu­nes de les pre­gun­tes que em venen al cap quan deci­deixo sor­tir a córrer. No com­pre­nia el meu pare i la seva inces­sant pressió per asso­lir rep­tes espor­tius cada cop més exi­gents que ja vore­ja­ven la boge­ria i l’embo­gi­ment abso­lut. No he arri­bat a com­pren­dre-ho fins que he pogut expe­ri­men­tar la tan insòlita i incom­presa sen­sació que tot cor­re­dor d’ultra­fons diu haver sen­tit durant les llar­gues hores en què s’exposa al pati­ment físic i men­tal. Ho defi­ni­ria com a “eufòria d’espe­rit”, però científica­ment s’ano­mena run­ner’s high.

És una espècie de còctel Molo­tov en què l’angoixa i el pati­ment es trans­for­men en sero­to­nina. Són uns ins­tants en què el cer­vell eva­deix totes les sen­sa­ci­ons incòmodes que rep de la ment i el cos i ofe­reix via lliure a una increïble per­cepció de lleu­ge­resa, pau i feli­ci­tat. És una sen­sació de recom­pensa per tot l’esforç, una cul­mi­nació i jus­ti­fi­cació dels motius pels quals has sor­tit a córrer tenint deu pro­ble­mes per­so­nals i labo­rals a resol­dre o els dits de les mans tan con­ge­lats que no et dei­xen cor­dar-te cor­rec­ta­ment les vam­bes.

Aquesta sen­sació de satis­facció que et dona l’esport és real, i quan la des­co­brei­xes entens la raó per la qual alguns bojos deci­dei­xen con­ver­tir el pati­ment en la seva gran passió.