Parlem de porno...

El Ministeri d’Igualtat espanyol ha creat una campanya per prevenir que els menors d’edat consumeixin pornografia en línia. Titulada Vamos a hablar de pornografía (‘parlem de pornografia’), pretén fomentar una educació afectiva i sexual positiva, sensibilitzant sobre els riscos associats al consum prematur de porno.

El vídeo promocional de la campanya és un exemple de com no s’ha d’abordar la qüestió. Primer, perquè mostra situacions en què menors d’edat veuen pornografia, ja sigui al mòbil o al portàtil, però en cap cas es pregunta què fan uns menors d’edat accedint a internet sense supervisió. Tampoc posa el focus en la responsabilitat dels operadors comercials d’internet per evitar que als menors els arribi pornografia. En segon lloc, la campanya fa recaure sobre les famílies i els responsables dels menors en espais d’oci (entrenadors, monitors, etc.) la tasca de parlar-ne amb la canalla. Això passa per alt que molts adults no han rebut una educació sexual millor que la dels menors, i que és en l’àmbit familiar i en cercles d’adults propers a les criatures que es produeixen la majoria d’abusos sexuals als infants. Fiar l’educació sexual de la canalla al seu entorn més immediat és, doncs, tan ingenu com insuficient: fomentar unes relacions sexuals basades en el consentiment i el plaer hauria de ser un assumpte d’estat. Per acabar-ho d’adobar, el ministeri no ha publicat cap recomanació sobre com podem parlar amb la canalla sobre pornografia, i s’ha limitat a difondre quatre pòsters amb dades alarmants sobre la qüestió.

La campanya erra el tret perquè el pànic moral al voltant del consum de pornografia entre els menors és el resultat d’una sèrie d’inquietuds dels adults, com la incapacitat de desconnectar-se dels dispositius mòbils i el poder sense regulació ni aturador de les grans tecnològiques. I, també, és clar, és la constatació que vivim en una societat que permet la violència sexual, especialment contra infants i dones.

Per entendre l’impacte de la pornografia entre els menors, cal mirar la qüestió des de dos vessants. El primer és el de la cultura de la violació i de la pederàstia. Els homes no violen dones per culpa de la pornografia. Els adults no violen menors per culpa de la pornografia. Els homes violen dones –i els adults, menors– perquè, si ho volen fer, ho fan i no passarà res. La cultura de la violació i la cultura de la pederàstia són presents en els mitjans de comunicació, en els llibres i en la publicitat, i ara es manifesten d’una manera més crua, perquè a tota onada feminista li arriba una contraonada masclista. El contingut pornogràfic n’és una de les formes més explícites, per això és tan fàcil d’identificar. Ara bé, justament perquè és de les formes més explícites, s’ha cregut que, erradicant-la, s’erradicava també la cultura de la violació.

El segon vessant és el canvi de consum de pornografia causat per internet. La digitalització ha fet que la pornografia sigui de més fàcil accés, que es consumeixi de manera més ràpida i descontextualitzada –amb clips breus que busquen una excitació instantània, com la majoria de contingut a internet– i que presenti continguts cada cop més impactants (violents) a fi de retenir l’atenció d’un consumidor sobreestimulat. L’aparició de macroportals de pornografia en línia fa que sigui pràcticament impossible evitar la difusió d’agressions sexuals reals. En aquest àmbit, es tractaria de considerar la pornografia una indústria audiovisual més, amb unes polítiques fetes a mida tenint en compte la sensibilitat del contingut. Regulant les condicions laborals dels treballadors sexuals que hi apareixen, fomentant una pornografia que no sigui masclista i lligant curt els grans portals de pornografia en línia es posaria fi a molts dels abusos que s’hi veuen.

La sensibilització dels menors d’edat sobre el consum de pornografia s’hauria d’emmarcar tant en campanyes més àmplies de foment de l’educació sexual com en d’altres de consum responsable de dispositius mòbils. Fer-ho des del pànic que presenta internet com un espai de corrupció de menors, en què ni un ministeri pot fer res per evitar-ho, tan sols serveix per eximir de responsabilitats els adults que creen pornografia i la distribueixen, així com els que cometen la negligència de deixar que els menors naveguin per internet sense supervisió. Abans de parlar de porno amb els infants, caldria que els adults en parléssim entre nosaltres.