El factor humà
La sort de passar per Via Laietana
Hi ha una circumstància terrible en el cas Puig Antich. En tenir notícia del tiroteig, va ser motiu de confort en la família, quasi d’alegria, saber que havien portat en Salvador a l’hospital Clínic. Estava ferit de bala, detingut, però, com a mínim, el germà havia evitat la casa de les tortures que era Via Laietana. Amb el terrible desenllaç que va tenir el cas del Salvador, aquell primer sentiment d’alleugeriment ha quedat per sempre més com un grotesc somriure petrificat en el temps, un motiu més de turment perenne perquè certament la sort hauria estat la contrària, anar a parar als calabossos d’aquest edifici policial sinistre, patir com un gos però sobreviure.
L’historiador Gutmaro Gómez sosté que, si més no durant el principi de la repressió franquista, Via Laietana va ser un lloc de mort, amb execucions sumaríssimes, però el cert és que els testimonis vius de la brutalitat policial que van haver de suportar en aquell lloc són molts i avui encara ho denuncien públicament. Un d’aquests supervivents de Via Laietana es diu Francesc Soler i Amigó i ahir es va plantar davant de l’edifici policial per explicar la seva experiència, la dels seus companys de lluita anarquista i, també, la del seu germà, Santi, el Petit del MIL, organització àcrata de la qual va formar part al costat de Puig Antich.
La detenció del Petit va ser clau per a la posterior caiguda de Puig Antich i Xavier Garriga. A còpia de cops, la policia li va treure, a Soler i Amigó, que la tarda del 26 de setembre de 1973 tenia una cita amb els dos companys del MIL. Després de la intervenció policial, que va acabar amb l’agent Anguas mort a trets i en Salvador malferit, a Garriga i Soler els van portar a Via Laietana, i allí van seguir els cops, i les tortures. Als agents, no els va preocupar que el Petit fos un malalt que necessitava medicació per fer front als atacs d’epilèpsia que tenia de forma recurrent. No li van donar les medecines que necessitava i durant la seva estada als calabossos va tenir fins a dues crisis. Com en tants d’altres casos, al Santi el van acabar portant davant del jutge per por que se’ls morís a Via Laietana. I tan delicat era el seu estat que quan va entrar a la Model va ingressar a la infermeria.
La traumàtica experiència del seu germà Santi no va ser motiu perquè en Francesc s’acovardís, més aviat el contrari. Va fer el pas d’integrar-se en la lluita clandestina fins que el 30 de gener de 1977 va ser detingut amb mig centenar de companys que treballaven en la reconstrucció de la FAI. Aleshores feia el servei i, com que depenia d’un jutjat militar al qual no s’acostumava a presentar detinguts plens de morats, només va rebre tortura psicològica.
Altres companys seus, detinguts el mateix dia, van rebre i de valent. En Francesc va explicar la vivència del Kimet, lligat a un radiador, on era víctima d’una calor insuportable i a qui no van deixar de pegar ni en el moment en què el deixaven anar a orinar. En Kimet mai va oblidar les cares dels torturadors, tampoc la del policia homosexual que anys més tard va trobar en un bar d’ambient al barri de Gràcia.
Però tant li fa poder identificar aquells malànimes, l’episodi relatat ahir per en Francesc va succeir a principis de 1977, el mateix any en què es va aprovar la llei d’amnistia, norma que amb els anys ha protegit i protegeix encara els torturadors.
