Fins a tocar de les vacances de Setmana Santa, de molts fanals de la ciutat de Barcelona en penjaven, encara, uns cartells de colors cridaners amb els eslògans d’una campanya municipal que pretén desdigitalitzar la població promovent pràctiques humanes ancestrals com la conversa, el joc o la lectura d’un llibre.

És una evidència que l’atractiu del món digital i la seva facilitat d’ús estan modificant el comportament de la població, consolidant noves modalitats d’oci i de relació interpersonal en què la màquina sempre juga un paper fonamental actuant com a intermediari indispensable, necessari. També és una realitat palpable el rol que han decidit arrogar-se les administracions erigint-se en el germà gran de tots els seus administrats, intervenint en les seves vides, aconsellant, conduint-los, guiant-los cap al que es considera el recte camí.

Es fan tantes campanyes cíviques sempre amb afany alliçonador, totes amb el corresponent segell d’un ens oficial, que es podria concloure que la societat arriba a la seva faceta adulta sense haver après res i amb una necessitat imperiosa de reeducar-se. Això, o bé que les administracions experimenten un menysteniment absolut sobre la capacitat dels individus de desenvolupar-se en una societat madura i aboquen supèrbia, i diner públic, en forma de campanyes publicitàries amb el propòsit de construir un món millor.

Entren en joc, aleshores, els creatius, els ideòlegs del màrqueting a qui es remunera generosament pel fet de parir eslògans com si fossin manaments bíblics, professionals que no fan altra cosa que desenvolupar el sentit comú o conceptes que ja han estat inventats per algú altre amb anterioritat. Per exemple, la idea que impregna aquesta última campanya de civisme de l’Ajuntament de Barcelona és la mateixa que hi ha estampada en una persiana d’un establiment del carrer Sant Pere Més Baix, a Ciutat Vella. És una pintada plantejada com una provocació, que vol interpel·lar el vianant, perquè a banda i banda d’un grafit de simbologia de tribu asfàltica, s’hi llegeix un missatge que planteja una acció i reacció: “Apaga el mòbil, obre un llibre.” Així de simple, així de contundent, així de cert, escrit en una persiana sense necessitat de cap campanya oficial que li doni volada.

L’apaga el mòbil, obre un llibre ben bé podria haver estat l’eslògan de la diada de Sant Jordi d’ahir, però ja se sap que en dies com el del llibre i la rosa la lletra impresa es ven sola, sense necessitat de crosses. En tot cas una campanya que ajudi a promoure la lectura seria més necessària per a dies com avui, l’endemà de la gran bacanal del món editorial, quan la vida torna a córrer com un llampec i el llibre passa a ser aquell objecte oblidat en una estanteria.

El que caldria saber avui és quants dels llibres venuts ahir ho van ser amb la simple finalitat de fer-se una fotografia amb la coberta d’un títol d’èxit o amb un autor o autora, i penjar la imatge a les xarxes socials amb la lògica exhibicionista que imposen els temps moderns.

També caldria saber quants mòbils han quedat apagats avui i quants ciutadans han optat per submergir-se en els llibres, aquest aliment necessari, alliberador d’administracions de tarannà paternalista, conjur contra fanals que alliçonen i eslògans que ofenen.