Tribuna
Quatre genets
Podria molt bé evocar els de l’Apocalipsi, però seria d’encaix impropi. Tant perquè Sant Joan limita els genets a quatre com perquè alguns hermeneutes bíblics no deixen d’albirar brots d’esperança dins l’apocalipsi. Però els casos que relataré sospito que són molts més de quatre, com també sospito remota o potser nul·la l’esperança d’esmena.
Em refereixo a l’esfondrament de l’ensenyança universitària, no menys estrident que la secundària. Molt s’ha parlat d’aquesta darrera últimament a l’ombra d’un llibre de Damià Bardera que sembla que treu al sol les nafres més pudentes d’un estat de “docència” en plena descomposició. No llegiré pas el llibre; m’hauria d’empassar aquesta críptica nova terminologia que tant m’irrita. Aquesta amb la qual la burocràcia “docent” s’entreté atorgant ridículs i pedantescos noms a allò que havia estat sempre l’ensenyament. “Objectius”, “projectes”, “competències” no passarien de ser meres i festives collonades, si no fos pel seu vergonyant designi d’emmascarament d’una clamorosa indigència pedagògica.
A l’àmbit universitari, el paisatge no sembla pas ser menys calcinat. Així es dedueix de quatre casos, dels quatre genets apocalíptics, abans esmentats. Sé que són increïbles, però haig de fer confiança als quatre professors de les quatre distintes facultats universitàries que m’han dibuixat la mateixa realitat sense cap mena de concert previ entre ells. A més a més, ¿per què m’haurien d’enganyar? Són persones honorables a qui respecto i admiro. Haig d’atorgar-los, doncs, credibilitat per inversemblant que sigui el que expliquen.
A. Primer genet: Facultat de Filologia. Segon o tercer curs (no ho recordo). El professor escriu a la pissarra quinze noms d’escriptors. Corresponen als cims més alts de la més alta serralada literària del segle XX. Pregunta als alumnes les obres que més els han agradat d’ells. Es fa el silenci. El professor insisteix que en diguin alguna. La seva estupefacció arriba al clímax. Veu que no es tracta del que hagin llegit o no d’aquests autors. Queda palplantat quan comprova que d’aquests quinze autors fonamentals de la república de les lletres, de tot l’alumnat, a només tres o quatre “els sona” algun nom. Els altres ni tenen consciència de la seva existència.
B. Segon genet: Facultat d’Història de l’Art. Carrera aprovada. Cursos de doctorat. El professor explica iconografia cristiana. Apareix la imatge de sant Pau. Un alumne li pregunta qui és aquest individu. El professor en un primer moment pensa que li volen prendre el pèl i així l’hi diu clarament al futur doctor. Però s’adona de la total absència d’animus iocandi en l’alumne. Li pregunta si li sona allò de la caiguda del cavall. Estupefacte, li revela finalment que aquell individu fou, en la pràctica, el fundador del cristianisme. Repeteixo: nivell d’estudis: doctorat.
C. Tercer genet: Facultat de Psicologia. Penúltim curs de la carrera. En ple examen, fins a quatre alumnes s’adrecen al professor preguntant pel significat de la paraula “imminent”.
D. Quart genet: Facultat de Dret. També penúltim curs de la carrera i també en el marc d’un examen. Un alumne inquireix el professor sobre la locució “in dubio pro reo”. L’ensenyant pensa, lògicament, que l’alumne ignora el significat de la màxima, més que elemental en l’àmbit del dret i coneguda també en el món extrajurídic per qualsevol persona raonablement il·lustrada. El professor passa de l’intent de censura a l’alumne per la seva crassa ignorància a la incredulitat i perplexitat més absolutes. L’alumne en realitat no volia preguntar sobre el significat de la locució. Volia preguntar ¡si “allò” era llatí!
Quatre genets apocalíptics, quatre facultats universitàries diferents, quatre mostres, quatre punts cardinals. Abasten tot l’horitzó universitari? És aquest el panorama? Són només lamentables i gairebé inversemblants excepcions? O acabo de narrar la regla? Heus aquí la qüestió.
