Mirades
El narrador, en primera persona
Que Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 - Torroella de Montgrí, 2022) era un gran narrador, no ho pot discutir ningú. Que era un crític magnífic, ho diuen els que hi entenen i els lectors que el van gaudir durant tants anys en aquest diari. Que el que va escriure va marcar no només molts lectors sinó molts companys de la seva generació literària, ho diuen ells mateixos, com Josep Maria Fonalleras, que diu que és “un dels escriptors més brillants, intel·ligents, prolífics, polièdrics i robusts”. Era un gran escriptor perquè abans havia estat un gran lector. I era un home que va morir jove però que tenia molt clar on volia portar –de fet, on va portar– la seva carrera literària. Des que va morir, l’estiu de fa dos anys, s’han publicat tres obres seves. Tots tres, importants: Kennedyana (2022), la seva particular visió d’una família que el va atrapar; Contes escollits (2023), la seva tria per a l’antologia d’Anton Txékhov, i, ara, En primera persona, que va deixar enllestit a falta de l’ordre, el títol i detalls que sempre polia fins al moment de l’entrega final.
Tot això ho explica en una nota en el llibre la seva companya de vida, Camil·la Massot Kleiner. Una antologia de narrativa curta de VPJ va ser publicada el 2018 amb el títol Exorcismes. Sorgia dels seus primers llibres de relats i contes. Havia guanyat el premi Sant Jordi amb Dies de frontera i va voler iniciar un procés de revisió de la seva obra, que havia començat guanyant la Biennal de Barcelona de literatura amb 25 anys, un abans del seu primer llibre, Cercles d’infinites combinacions. El procés de revisió l’inicia amb El món d’Horaci, del 1995, reeditada el 2016. Després va ser el torn dels tres reculls de contes, el ja anomenat primer llibre i En companyia de l’altre i El poeta i altres contes, “una antologia fruit d’una tria conscient, criteri principal del llibre”, escriu Massot.
Però no va parar aquí. L’autor d’Els jugadors de whist, amb el qual em va enlluernar i em va fer anar a tota la seva obra anterior, va continuar amb el que ara és En primera persona. En deia “Recull de contes nou”, que aplegava relats diversos publicats a El Punt Avui i altres publicacions. El 2021 ho havia enllestit. L’estiu del 2021 el llibre estava a punt. Però la pandèmia va endarrerir altres títols que van provocar que En primera persona es publiqui ara, dos anys després de la seva mort.
El llibre publicat per Empúries té un altre al·licient, el pròleg que signa Màrius Serra. Escriu que si VPJ pogués aplicar la seva mirada de lector analític, hi trobaria en els llibres tres Vicenç complementaris: un visionari que explora diverses fórmules narratives; un polígraf, o sigui, un autor que escriu sobre matèries diverses, i un jogasser, sempre amatent a les regles que regeixen els jocs i la vida. El primer conte d’En primera persona “conté, en essència, el VPJ visionari, polígraf i jogasser al complet, compromès en la recerca interminable dels secrets de la pròpia identitat”, escriu Màrius Serra, que diu sentir-se commogut pel darrer relat, “Notes per a un conte que no escriuré”, en què hi troba el gran interès que sempre va tenir Vicenç Pagès Jordà per la figura de Pompeu Fabra. Un llibre per retornar a VPJ, a qui tant es troba a faltar. Facin el favor de llegir-lo!