Mirades
La desconfiança envers la justícia
El ciutadà té confiança en la justícia? Posar la justícia a debat per saber si té la confiança de la ciutadania va ser la proposta que va fer el Casino de Girona per a una taula rodona que es va celebrar el 6 de novembre. Hi van participar el magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya Fernando Lacaba, anterior president de l’Audiència de Girona; l’advocat penalista Carles Monguilod, i la periodista d’investigació Tura Soler. Hi va haver un debat interessant, del qual vaig treure la conclusió que no, que no es confia gaire en la justícia i que els mateixos professionals ho saben i ho entenen. De fet, Carles Monguilod va obrir el foc explicant que la justícia no és una ciència exacta, és un sentiment, i que, per tant, en funció de com t’hagin anat les coses, tindràs un sentiment de justícia o d’injustícia. El magistrat Lacaba, una persona que quan va presidir l’Audiència va mostrar de manera clara la seva voluntat de complir amb allò que “la justícia és i ha de ser pública” i ho va practicar, va lamentar que s’estiguin fent passos enrere. El magistrat va proposar que, per fer entendre casos mediàtics, hauria d’existir una figura com la que tenen a Noruega, un magistrat portaveu que, davant d’un cas, expliqués el perquè de les coses.
Tura Soler va exposar de manera clara i contundent per què la gent té un sentiment de desconfiança envers la justícia i els que la practiquen. Això va donar per a molt. La justícia lenta no és justícia, doncs ja queda tot dit. N’és, de lenta. Carles Monguilod va explicar que li acabava d’arribar que un client tindria un procediment urgent, un judici ràpid, que en diuen, i que l’hi havien fixat per a l’abril del 2026. Queda tot dit.
Va ser una taula rodona entretinguda, amb moltes anècdotes. Va ser divertit escoltar Monguilod explicar com una situació surrealista la discussió que va tenir amb el seu carnisser sobre el dol eventual. “A vegades ens costa entendre-ho als que ens hi dediquem”, considerava. També va explicar que, quan ell va a un bar i demana un tallat, l’ha de pagar, mentre que molta gent li fa preguntes de feina i creu que això ha de ser gratis. Entre els tres ponents ens van fer riure quan criticaven el farragós llenguatge judicial. “De la sentència, en diem fallo, i a un acusat li diem que celebrarem el judici, per no parlar de quan els dius que són actors –“jo soc lampista, no pas actor, perdoni”, va dir un acusat en un judici–, o de la deposició...” I podem afegir-hi que, per un mateix delicte, un jutge pot deixar un detingut en llibertat i empresonar-ne un altre... I que un mateix cas pot tenir sentències diferents en funció del tribunal que el jutgi.
Monguilod va explicar, mentre Lacaba assentia, que el magistrat Miguel Pérez Capella sempre deia que, d’un mateix sumari i d’unes mateixes declaracions, en podria fer dues sentències: l’una, absolutòria, i l’altra, condemnatòria. Totes dues, inapel·lables. Doncs això, que abans es tenia por i ara també es té desconfiança. Solucions? Diners. Més jutges per arribar al nivell dels països nòrdics, més jutjats i més funcionaris. “I que es despolititzi la justícia”, va reblar Lacaba. Tura Soler va demanar transparència. Hi ha feina.