Ressaca de Fires

Diumenge es van acabar les Fires de Girona i aquesta és una setmana d’aquelles que van costa amunt. Tot és més feixuc, fa més fred, es fa fosc més aviat, hi ha més mal humor... Encara avui es noten les petges (massa residus no reciclats) de les atraccions de la Devesa, no així les flaires de les patates farcides, les castanyes o dels xurros que omplen de tardor Girona. Ara és moment de passar comptes i d’analitzar com ha anat l’esdeveniment, però també és el temps d’escoltar comentaris de cunyat del tipus: “aquest any no han valgut res, les Fires”, “abans programaven espectacles més importants, venien artistes molt grans, abans...”, “el castell de foc de l’any passat era millor...”. Les valoracions dels amants de l’abans (Ai l’abans!) es creuen al meu entorn, amb les glosses dels fanàtics entusiastes de les festes, dels qui per Fires encara es comporten com si tinguessin 20 anys i com diuen ells i elles (una mica desfasats) “ho hem donat tot”. Aquesta gent és la que aquesta setmana ho està pagant més car. Cruiximents generalitzats que ni el paracetamol alleuja, cansament, punxades al fetge, tos i son. Son acumulada per no haver-se ficat al llit tantes hores com l’edat els demanava i tos perquè el fred de les barraques “és molt traïdor, ja ho sabem els de Girona, això”. I així van passant els dies i enrere queden els àpats familiars, les converses per arreglar el món, i les visites dels parents llunyans, cosa aquesta que també s’està perdent segons m’expliquen al meu voltant. “Abans per Fires ens trobàvem tota la família. Ara, ja no... uns quants sí que coincidim, però vaja. És ben diferent.” Llegint històries de Girona he vist que les Fires de Sant Narcís es remunten a l’any 1800. Segons Gibert, començaven amb la distribució dels firaires a la zona actual de la Rambla que en aquella època era la plaça de les Cols. Cent anys més tard, els firaires es van traslladar a la plaça de Sant Agustí; després, a la Gran Via, i finalment, a la Devesa. En el moment d’escriure aquest article a la Devesa encara hi ha una xurreria tancada i set caixes o remolcs esperant ésser enganxats als seus camions per marxar cap a un altre indret i tornar a començar el cicle. Les deixalles escampades al seu entorn confiem que també marxaran.