La burocràcia que ens ofega

No fa gaire temps els responsables d’una institució pública em van demanar gairebé com un favor personal si podia presentar un acte, ja que els havien fallat les persones que prèviament havien de fer-ho. Quan em van convèncer van començar els problemes. Pagaven molt poc i encara gràcies que pagaven, perquè hi ha gent que no té cap problema a dir-te: “A tu no et costa res, ho tens per la mà”, ignorant la preparació que porta i el temps que esmerces a fer-ho. Aquí van començar els problemes. Encara que era jo qui els feia el favor, vaig haver de presentar un pressupost i omplir una sèrie de requisits i papers que vaig tenir sort que em van ajudar, perquè no me n’hauria sortit. I no els dic res per cobrar. Em va servir per entendre que hauria estat molt més fàcil haver dit que no. La burocràcia, em van dir, ens ofega. I ofega tota l’administració. Però sobretot –i ja em dispensaran els servidors públics que fan bé la seva feina, que n’hi ha molts– ofega els ciutadans que no estan preparats al nivell del que ens demanen. I encara sembla que ho fan per fer-te un favor.

En parlava l’altre dia amb el doctor Toni Vilà, doctor en pedagogia, llicenciat en dret, que ha ocupat càrrecs tècnic importants en l’administració de la Seguretat Social i de la Generalitat de Catalunya. Professor de l’Escola Universitària de Treball Social de Barcelona i de treball social i educació social de la UdG, investigador a la UAB, un dels elaboradors del Llibre Blanc d’Atenció a les Persones en Situació de Dependència. Una patum en el món del tercer sector. I no només pensava exactament el mateix, sinó que em va dir que acabava de publicar un article a la Revista de Girona: Perduts en la selva burocràtica. O sigui que el que jo intuïa, des de l’Acadèmia ell ho contextualitzava. Allà explica que “la burocràcia neix associada a l’estat del benestar i a la idea de racionalitat i d’igualtat, encara que amb el contrapès de la rigidesa i la despersonalització”. Però tot això s’ha deteriorat i s’ha debilitat l’objectiu de l’administració pública pel bé comú i la progressiva desresponsabilització pel benestar social de la ciutadania, especialment dels més febles. I creu que això es deu a “l’actitud defensiva de protecció adoptada per la tecnocràcia funcionarial”.

El fenomen afecta els sectors de la salut, l’educació, l’economia pel que fa a les petites empreses i, sobretot, els serveis socials, on adquireix una rellevància especial, ja que “conculca drets fonamentals”. L’article descriu com el tercer sector mostra una barreja de desànim i d’indignació. Parla de la cita prèvia per mitjans telemàtics, complicada i on descobreixes després d’un llarg procés que no et poden atendre fins al cap de tres mesos, en el cas de l’INSS. Donen per fet que tothom ha de tenir mòbil i ignoren la bretxa digital i fan servir un argot juridicoadministratiu “totalment incomprensible per a la majoria de ciutadans” que vulnera “el dret a entendre”. Els funcionaris no poden atendre la gent perquè han d’omplir papers i més papers. Un mal servei al ciutadà. L’administració ha deixat d’estar al servei de les persones i les noves tecnologies no han agilitat tràmits sinó que els han complicat. Ho saben.