L’abisme

S’ha parlat i encara s’està parlant molt d’Incompetències bàsiques, l’assaig que l’escriptor Damià Bardera ha fet sobre la seva experiència com a professor als instituts públics catalans durant un bon grapat d’anys. Es tracta d’una denúncia rotunda del sistema educatiu nostrat (però, compte, no pas del professorat –si exceptuem alguna bufetada verbal lleugera als profes guais– ni tampoc dels alumnes, els quals Bardera tracta com uns clients que poden ser difícils però que mereixen estar atesos correctament). No es pot descriure el llibre fil per randa aquí (per alguna cosa es pot trobar a les llibreries) però sí resumir el que Bardera veu com el problema principal del sistema, el que ha posat Catalunya a la cua educativa de l’Estat espanyol: l’abisme immens entre els docents d’una banda, i els “experts-que-no-han-trepitjat-cap-aula” (Bardera dixit) de l’altra. Els experts en qüestió són legió: els polítics i funcionaris que tenen el Departament d’Educació pel mànec, els pedagogs de carrera, i fins i tot els inspectors (que sí que trepitgen les aules però que fan l’orni quan se’ls explica que hi ha massa alumnes o que la immersió lingüística és més teoria que realitat, atesa la quantitat de professors que mai no fan servir el català amb els seus alumnes). Aquesta desconeixença de la realitat diària als instituts catalans per part dels que els administren ha significat que els professors ja han de fer de psicòlegs, d’assistents socials i d’animadors a més de docents. I no ajuda que les instruccions que els administradors donen al professorat sovint s’escriuen en un llenguatge alhora vague i difícil d’entendre. Tot plegat m’ha deixat amb un mal gust a la boca, potser perquè m’ha recordat un text pedagògic oficial que, fa anys, havia de traduir a l’anglès: és l’únic text en català dels molts que he traduït que vaig haver de retornar: no hi entenia ni un borrall.