Frases que ens marquen

Tots tenim la nos­tra història. I algu­nes expres­si­ons pot­ser ens aju­den a cons­truir-la. Per exem­ple, “és millor ser objecte d’una injustícia que no pas come­tre-la” o “penso, ales­ho­res exis­teixo”. Són una mena de piu­la­des de filòsofs que no dei­xen indi­fe­rent, les enten­guem més o les enten­guem menys. Quan estu­di­ava a la uni­ver­si­tat, admi­rava un docent –per cert, tras­pas­sat no fa gaire– que ens repe­tia: “No tots som kan­ti­ans!” Ah!, però la frase com­pleta era molt més sucosa: “No tots som kan­ti­ans, però tots som postkan­ti­ans.” Sem­bla­ria una xim­plesa, perquè és com un joc de parau­les, però té un enorme con­tin­gut. Kant ha can­viat el pen­sa­ment occi­den­tal, no només per inten­tar superar la con­tra­po­sició exclo­ent entre raci­o­na­lisme con­ti­nen­tal i empi­risme britànic, o per jus­ti­fi­car la uni­ver­si­tat d’uns “drets humans”, sinó també perquè és pre­sent en qual­se­vol teo­ria del conei­xe­ment o debat ètic. Va néixer, a la que ales­ho­res era Prússia, la pri­ma­vera del 1724, ara ha fet 300 anys, i l’asso­ci­ació Filo­so­fia Ara (a.​filoara.​cat) s’ha afe­git a la cele­bració amb unes con­ferències divul­ga­ti­ves gratuïtes a Girona. La pri­mera, Imma­nuel Kant, l’il·lus­trat, serà demà dijous, dia 21, a l’audi­tori gran de la bibli­o­teca Car­les Rahola, a Girona. Paga la pena. Qui era? Què va apor­tar a la moder­ni­tat? I, sobre­tot, per què som “postkan­ti­ans” per força com em deia aquell meu mes­tre?