Cal reconstruir Catalunya?

Les últi­mes set­ma­nes han apa­re­gut diver­sos arti­cles i entre­vis­tes dedi­cats als 50 anys de la fun­dació de Con­vergència, el par­tit que tenia com a raó de la seva existència la “recons­trucció naci­o­nal”, després d’una des­feta lle­gendària­ment obser­vada per un jove Jordi Pujol des de dalt del Taga­ma­nent l’any 1940. Una des­feta evi­dent, social i política i econòmica, cau­sada per la guerra. “Ens cos­tarà molt refer tot això”, va dir el seu oncle Narcís aquell dia, sense que fos cap exa­ge­ració: ales­ho­res la des­trucció era física i la ferida era humana, espi­ri­tual, car­re­gada de des­es­pe­rança. Abans de con­ti­nuar, he d’apun­tar que no som aquí. No som aquí en ter­mes soci­als ni econòmics, ni de progrés mate­rial ni d’opor­tu­ni­tats. Ara bé: tenim dret, i tenim certa obli­gació, de pre­gun­tar-nos si després del procés hi ha hagut una des­feta moral. Una der­rota col·lec­tiva, ni de lluny tan greu com la de la guerra, però car­re­gada de des­es­pe­rança per molts altres motius. Tal vegada la des­feta més greu o més irre­ver­si­ble, més peri­llosa a llarg ter­mini, sigui l’anímica. I aquesta, si no som uns cínics, la podem obser­var a tot arreu.

No és una des­feta exclu­siva de l’inde­pen­den­tisme. També seria cínic dir “que s’arre­glin ells, que es recons­tru­ei­xin ells sols”, perquè, de manera sem­blant a una guerra, els exces­sos i les injustícies ens han afec­tat a tots. També la per­sona no inde­pen­den­tista deu pen­sar, si és de bona fe, que el que no pot ser és que Cata­lu­nya sem­pre apa­re­gui cas­ti­gada després de plan­te­jar-se un nou marc polític: digui’s “inde­pendència” o digui’s “nou Esta­tut”, o “nou finançament”, els per­ju­di­cats de no poder aspi­rar a allò que vul­guem ser som tots els cata­lans. Votem el que votem. També hi apa­reix per­ju­di­cada la democràcia, la con­fiança que tot és pos­si­ble si la gent hi està a favor, si es fa de manera pacífica, si pre­ci­sa­ment ho vam cen­trar tot en l’obsessió per votar. I hi apa­reix per­ju­di­cada la soli­desa del sis­tema, quan queda tan a la llum l’acti­tud par­cial dels jut­ges i les males pràcti­ques dels governs i de les for­ces de l’ordre quan es tracta de cas­ti­gar les gosa­dies cata­la­nes. No, ni de lluny la des­feta ha afec­tat només els inde­pen­den­tis­tes: ens ha afec­tat a tots, fins i tot ha afec­tat l’auto­es­tima d’Espa­nya, que ja mai més podrà dir amb cer­tesa que els cata­lans som dins l’Estat perquè així ho hem deci­dit i no per la força. Això, per a qual­se­vol espa­nyol de bé, tam­poc no hau­ria de ser agra­da­ble o motiu d’auto­es­tima. Em consta, és clar, que aquesta des­feta moral a l’altra banda no s’admet o bé no pre­o­cupa. D’acord. No era d’aque­lla banda que jo volia escriure.

El sis­tema polític català és, en part, reflex del seu estat anímic: l’inde­pen­den­tisme ha hagut d’ocu­par-se de sal­var els seus pre­sos i con­dem­nats, el cata­la­nisme mode­rat ha com­pro­vat que ja no té força elec­to­ral per si sol (i ha d’esco­llir entre Junts o el PSC), la moti­vació per fer política ha bai­xat a nivells inèdits, la des­con­fiança abso­luta envers les pro­me­ses ha esde­vin­gut crònica, la Gene­ra­li­tat està gover­nada per un fanàtic del 155 i molta gent s’abraça a la música de Ripoll perquè, lògica­ment, si el que li surt és cri­dar, esco­llirà fer ser­vir l’eina més cri­da­nera. No se’n salva tam­poc el pano­rama cul­tu­ral i lingüístic, ni l’edu­ca­tiu i el demogràfic: una pro­gres­siva pèrdua de pres­tigi cul­tu­ral, una bai­xada espec­ta­cu­lar del nom­bre de cata­la­no­par­lants, uns joves que no saben exac­ta­ment amb quin objec­tiu es for­men i que amb prou fei­nes poden pen­sar a tenir un pis o un fill. El “somni català”, si havia exis­tit alguna vegada, es desfà a poc a poc men­tre la política ins­ti­tu­ci­o­nal queda con­que­rida per un estil gris i geren­cial, sense ànima i sense ima­gi­nació, votat amb poc entu­si­asme i amb pírri­ques majo­ries, amb un mis­satge tan con­for­mista i tan resig­nat que fa quasi plo­rar. En diuen rea­lisme, en diuen prag­ma­tisme, però és assi­mi­lació. Neu­tra­lit­zació. Este­ri­lit­zació. Des­ca­rada.

Penso, en con­clusió, que sí que ha arri­bat el moment de recons­truir Cata­lu­nya. No hi haurà cap pos­si­bi­li­tat d’inde­pendència ni de pacte plu­ri­na­ci­o­nal ni d’avenç impor­tant si abans els lide­rat­ges no es reno­ven, els mis­sat­ges no retro­ben l’entu­si­asme, les ganes de fer feina no s’impo­sen i la queixa per­ma­nent no des­a­pa­reix. Alguns ens en morim de ganes. I, en els espais on podem, ja pro­cu­rem fer-ho. El que falta és un movi­ment, nou o bé reno­vat, que ens aglu­tini a tots.