Catalunya i el pèndol

La pau del romànic va donar lloc a l’exaltació del gòtic, com la serenitat del Renaixement va ser el preludi de la bogeria del barroc i les nostàlgies del neoclassicisme a les extravagàncies del romanticisme, contestades ferotgement pel racionalisme, que després va fer tornar el pèndol a través dels excessos dels anys seixanta, els quals van impregnar-ho tot d’imaginació fins a finals dels noranta, on vam tornar a una contenció aquesta vegada prou definitiva arran dels atemptats a les Torres Bessones i fins avui. Encara som aquí, a nivell mundial: un racionalisme globalitzant que prioritza les actituds pragmàtiques i fins i tot repressives. O autorepressives. A Catalunya, però, aquesta tendència mundial va patir una excepció: el procés independentista, que ens pot semblar molt racional i ordenat però que apel·lava a coses tan romàntiques com la desobediència de lleis injustes, el dret a l’autodeterminació dels pobles i la força de la gent (o de la naturalesa) envers les institucions (l’artifici), era la manera com el catalanisme polític provava de racionalitzar una pulsió romàntica innegable. Prat de la Riba prova d’ordenar la Renaixença i fins i tot el modernisme, per tal de transformar-los en alguna cosa “útil”, i podríem dir que Jordi Pujol també ho intentà, mantenint un complicat equilibri entre seny i rauxa. Complicat, exasperant, esgotador. El pèndol català (cada nació té el seu) va tornar a l’èpica entre els anys 2010 i 2017 (de fet fins al 2020) i ara tornem a estar en fase pragmàtica, realista, fins i tot mediocre, fins i tot cínica. No passa res. El Cosmocaixa ja ens ha ensenyat des de ben petits que aquell gran pèndol sempre torna.

La pregunta no és si el pèndol tornarà, ni tan sols quan tornarà, sinó en quines condicions ens trobarem quan torni. “Quan convé seguem cadenes”, diu l’himne, però el repte és encertar quan veritablement “convé”. Quan no convé, i disculpin l’obvietat, tot pot esdevenir extremadament inconvenient i ridícul. Avui pot albirar-se, per part de qualsevol observador, que el reformisme espanyol que proposa el PSOE no es materialitzarà en gran cosa però que haurà servit com a eina “modernitzadora de la democràcia espanyola” com ja va servir l’entrada a la Comunitat Europea l’any 86: a curt termini, el que ha aconseguit el Procés és exposar els fantasmes franquistes d’Espanya davant del món però també del mateix mirall espanyol. No és poc. I com que no és poc, però tampoc no és en absolut suficient, és d’esperar que aquest “ordre” actual imposat per la repressió s’esquerdi tard o d’hora i tornem, com sempre passa, a veure l’heura fent-se un lloc entre les esquerdes del mur o a endevinar la platja sota les llambordes. Crec que això ens agafarà en un entorn jurídic molt més favorable, però en un entorn polític molt més farcit d’escepticisme que costarà de superar abans de provocar la nova onada: res que no coneguem, Josep Pla dient que el Palau de la Música havia d’enderrocar-se. D’incrèduls i de mofetes sempre n’hi haurà, en aquests ponts de transició, i fins i tot és bo que hi siguin. El que passa és que, quan tornin les flames, els tornarem a demanar que s’apartin.

Ordenar el jardí d’Espanya sembla una tasca molt més complicada i utòpica que deixar créixer el bosc català. Per la nostra banda, sempre que hem intentat enjardinar-nos (vegi’s els noucentistes) hem acabat derivant en una mena de gran club de senyors que saben perfectament el que “convé” i que només arriben a trobar l’ordre estirant-nos cap avall i mai cap amunt. Ara mateix els intents d’apaivagar Catalunya passen per propostes com la fórmula 1, els Jocs Olímpics d’hivern, la copa de l’Amèrica, tot vàlid si en paral·lel anés acompanyat d’un respecte cap a la voluntat dels ciutadans i cap a les seves veritables necessitats. Dit d’una altra manera: des del 2017, no hi ha cap projecte ni esportiu ni cultural ni polític ni social que pugui despertar un entusiasme més o menys unànime, la sensació de ser protagonistes de la nostra història, com ho va ser aquell referèndum i aquelles manifestacions. Poden provar d’enjardinar el que vulguin, però com aquell bosc (o aquell jardí en forma de bosc) no aconseguiran res. Hi havia la necessitat clamorosa de deixar créixer el que era natural, però van preferir cremar-ho. Ara, damunt d’aquestes cendres, no s’hi pot construir un jardí. Tal vegada a sota hi trobaran brases i brots verds. Però aquest és el següent capítol de la història.