Tribuna
Rovira, una ment oberta
La Càtedra Baixeras de la URV, dirigida per M. Palau, ha organitzat el simposi sobre la Revista de Catalunya i sobre el seu fundador, Antoni Rovira i Virgili, amb motiu del centenari del naixement d’aquesta publicació d’alta cultura, erudició i pensament. Amb la revista, Rovira dotà la cultura catalana d’una publicació d’àmbit europeu i es va consagrar, ell mateix, definitivament, com un intel·lectual de prestigi, de mentalitat oberta i cultura cosmopolita. De fet, tot el que sabia ho aprengué en els llibres, llegint la premsa internacional i els teletips arribats de l’estranger. Fou tota la vida un lector assidu a les biblioteques, tant al país com a l’exili. El 1904 estrenà el drama Nova vida, obra situada, clarament, sota la influència del dramaturg noruec Henrik Ibsen. Precisament, el gran canvi en la vida de Rovira es produí gràcies a un fet internacional. El 1905 guanyà el concurs convocat per El Poble Català, dotat amb 40 pessetes i una plaça de redactor. Rovira, en el seu article, parlava de la separació pacífica de Noruega i Suècia, mitjançant el referèndum del 13 d’agost anterior, en què el 99,95% dels noruecs van votar sí a la independència. Que el tema de la peça guanyadora fes referència a un esdeveniment que havia tingut lloc a més de 2.000 km de distància és prou indicatiu de l’interès que sempre va tenir per tot allò que succeïa més enllà del país.
Considerat l’introductor de la crònica estrangera a la premsa catalana, en els diferents i nombrosos periòdics en què va col·laborar va escriure sobre aspectes tan diversos com ara els sudets, els jueus, Irlanda, el Sudan, Iugoslàvia, Egipte, Alemanya, Itàlia, etc. I, com ell mateix confessava, va conèixer la història de països tan llunyans com Finlàndia i Rússia abans que la història nacional del seu país. Quan, el 1913, aparegué la seva Història dels moviments nacionalistes, l’impacte va ser gros i un grup d’amics va oferir-li un banquet d’homenatge, entre els quals Andreu Nin, Claudi Ametlla i Noguer i Comet. Admirats per la minuciositat del seu treball, hom deia que, per la passió que posava en les seves recerques nacionalitàries, s’inventava nacionalitats oprimides. A més d’un coneixement profund del seu idioma, al qual dedicà obres de divulgació com a suport a la normativa fabriana, dominava també l’espanyol, el francès, l’anglès i l’italià i, al llarg de la seva vida, va redactar, directament, textos en català, espanyol i francès. El coneixement de llengües li permetia d’accedir, sense el caràcter mitjancer de les traduccions, a obres en aquests idiomes i poder disposar així d’una informació privilegiada sobre aspectes històrics, temes d’actualitat i els més moderns corrents de pensament en el món occidental. Així mateix, com a font addicional de finançament, va traduir alguns llibres al català, com és el cas de La crida del bosc, de J. London.
Rovira, però, viatjà poc. A l’interior del país va anar de Perpinyà a València, passant per Andorra i la major part de ciutats del Principat, però no tenim constància que anés mai a les Balears. El primer cop que va sortir fora va ser el 1902, quan assistí a una assemblea federal que va tenir lloc a Madrid, ciutat on va tornar, almenys, en dues ocasions més: el 1907, a fer-hi unes cròniques parlamentàries per a El Poble Català, i, dos anys més tard, de viatge de noces, una iniciativa que va desplaure la núvia, M. Comas, per la destinació, ja que la capital espanyola no li agradà gens. A principis del 1924, amb Nicolau d’Olwer i Leandre Cervera, Rovira fugí clandestinament de la dictadura de Primo de Rivera a bord del Danielito, un vaixell de càrrega que traginava bocois de vi, cada setmana, des de Tarragona cap a Seta. Va ser a Tolosa durant un mes, i els cinc dies que durà l’accidentada navegació foren els únics que no va enviar l’article al diari, cita a la qual no faltava mai. L’octubre del 1938 formà part d’una delegació catalana que viatjà a l’URSS, en un periple que el feu anar a França i Anglaterra i, d’allà, a Leningrad. Hi visità Moscou, Ialta, Khàrkiv i Simferòpol. A l’exili, després d’una breu estada inicial a Tolosa, s’establí a Montpeller durant set anys, va tornar al país i va anar a viure a Perpinyà, on morí el 1949, després d’haver fet alguns viatges a París, com a membre del govern de la Generalitat a l’exili. L’ampli coneixement que adquirí del món li vingué, doncs, de la seva condició de lector diari i constant, amb una mirada sense límits.