El venedor d’il·lusions

Llegir amb alguns dies de retard els diaris madrilenys és una experiència molt útil: et permet descobrir que això que en diuen actualitat política és, de fet, “permanència” política. Els successius rumors d’“última hora” no són altra cosa –vistos periòdicament a posteriori– que el xup-xup etern de la mateixa olla amb els mateixos ingredients; que a vegades els cigrons siguin a dalt o hi siguin les mongetes no té cap importància.

En un d’aquests diaris he vist una referència del viatge d’Adolfo Suárez a Ceuta, encapçalada per una frase del president que no he sabut trobar en les informacions publicades pels diaris de Barcelona. En un moment determinat, Suárez parlà dels moments difícils que viu el país, i afegí: “però la meva missió és vendre il·lusions, de manera que esteu ben segurs que ni ETA aconseguirà una victòria política, ni…” etc.

El diari escriu com a titular: “La meva missió és vendre il·lusions”. Jo no sé si cap president de cap govern europeu gosaria fer aquesta afirmació, que fa difícilment interpretable, d’una manera seriosa, la promesa simultània de resoldre tots els problemes de la ciutat de Ceuta. I com que recordà que “a la UCD li queden 103 anys de permanència en el poder”, hi ha motius per a dubtar de quin sentit dóna Suárez al mot “il·lusió”.

És realment “l’alegria que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable”, o potser la primera accepció: “esperança sense fonament real?” (Atenció: cal llegir “real”, i no “sense fonament reial”.) La majoria d’accepcions d’“il·lusió” es relacionen amb l’error: error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença; error d’interpretació d’una dada o un contingut sensible o mental; avaluació errònia de la forma o les dimensions d’un objecte, deguda a la mala interpretació de les imatges que reben els ulls…

Cal reconèixer el valor d’un president de govern capaç de dir que la seva missió és vendre il·lusions, concepte que inclou equívocament alegries i errors. I encara em meravella més que digui que el que fa és vendre, i no oferir, per exemple. La pregunta seria si algú les compra, les il·lusions, i a quin preu. O a canvi de què.

No podem ignorar que, en el seu parlament, Suárez es dirigia als qui estan darrera del mateix taulell, als membres de la UCD local, que són els qui li van “oferir” el sopar: hi van assistir només 125 persones, cada una de les quals pagà tres mil pessetes, un preu barat o car segons el tipus d’il·lusió que hi anés inclosa

Ignoro si, a l’hora de les postres, algú coronà la vetllada fent una demostració pràctica d’il·lusionisme. El que és cert és que Adolfo Suárez acredità que era un extraordinari venedor d’il·lusions en brindar perquè el poble espanyol “trobi uns dirigents polítics millors que els que té actualment”. La carta de la modèstia és l’efecte eficaç que, en el moment oportú, el bon venedor se sap treure de la màniga.