L’home que crida al bus

Dalt del bus, dos senyors de mit­jana edat seuen de cos­tat. No inter­can­vien cap paraula entre ells, així que fa tota la pinta que no es conei­xen. El que està engan­xat a la fines­tra està tan sub­mer­git en un lli­bre de Joan Didion que és fàcil pen­sar que hau­ria d’haver bai­xat tres para­des enrere i ni s’ha assa­ben­tat. L’altre home observa tot el que té a l’abast. Té un sem­blant repo­sat però de cop es trans­forma i comença a cri­dar: “Què fas? Aquest cabró al final es fotrà al car­ril.” L’home que sem­blava apas­si­o­nat amb la lec­tura fa un bot com si estigués asse­gut sobre un moll. Del sobre­salt, no gosa dir cap paraula. Es limita a dema­nar que el dei­xin pas­sar perquè vol bai­xar a la següent parada. L’home que sem­blava serè fins que va escla­tar con­tra no se sap qui li segueix les pas­ses i aban­do­nen l’autobús ple­gats. Un cop al car­rer, sent la neces­si­tat de dis­cul­par-se i d’expli­car els motius de la reacció airada. Diu que s’ha espan­tat quan li ha sem­blat que el con­duc­tor d’una fur­go­neta envaïa el car­ril pel qual cir­cu­lava el bus i matisa que aquests estu­fits són fruit d’una malal­tia que pateix i que defi­neix com “una mena d’autisme, sem­blant a la síndrome d’Asper­ger”. Acla­reix que pateix espe­ci­al­ment amb totes les qüesti­ons que tenen relació amb el trànsit. Com no podia ser d’una altra manera, l’home que es va espan­tar amb els crits accepta les dis­cul­pes i fins i tot entaula un diàleg amb l’altra per­sona. Des­co­breix que li resulta impos­si­ble con­te­nir deter­mi­na­des reac­ci­ons però li pro­voca com­passió quan s’adona que pateix com un des­co­sit en pren­dre consciència que actua de forma des­pro­por­ci­o­nada. S’aco­mi­a­den i l’home que lle­geix Didion marxa pen­sant que de l’ensurt no va ser capaç d’obrir boca, però que el més nor­mal hau­ria estat que hagués reac­ci­o­nat amb un exa­brupte, en lloc de pre­gun­tar-se abans el perquè de les coses.