Cada cop hi ha més parelles divorciades, així que, com és lògic i matemàtic, cada cop hi ha més canalla entre nosaltres que té els pares separats. També com a conseqüència d’aquesta tendència a l’alça, cada cop està més instaurat el concepte de tocar-te o no tocar-te els fills, en funció de la distribució pactada. Ho senten arreu i a tota hora, a la cua del supermercat, a la porta d’una escola o a les graderies d’un camp de futbol: “Aquest cap de setmana em toquen”, “quedem millor dissabte que ve que no em toquen els fills”, “em toquen la primera quinzena d’agost”... i així ho hem anat normalitzant de la mateixa forma que tenim incorporat que la salutació del matí és un “bon dia” i la felicitació de l’aniversari és un “per molts anys”. Suposo que algú pensarà que ja són ganes de buscar tres peus al gat, però, personalment, col·locaria aquesta frase al pòdium de la llista d’expressions habituals que cal desterrar. Què vol dir que et toquen els fills el 13 i el 14 d’agost, però sobretot què vol dir que no et toquen l’1 de maig o el 23 de febrer? Més que res, que els teus fills et toquen sempre, no a hores convingudes, i et toquen des que neixen fins al darrer alè. Sempre vol dir sempre, vol dir 365 dies l’any, vol dir els dies parells i els imparells, vol dir si plou o si fa un sol espaterrant, vol dir si puja el preu de la benzina o si baixa els dels plàtans canaris. I potser en faig un gra massa, ja ho he avisat, però és que ni combrego amb el fet que les criatures creixin amb la idea que són una loteria, que de vegades toca i de vegades no, ni m’acostumaré al fet que algunes persones s’aferrin com l’anell al dit a aquest repartiment –hi veig més homes que dones– per desentendre’s de la canalla cada dos per tres. Per cert, si parlem de desterrar paraules, una altra que per mi ja pot pujar al pòdium és la de divorciat o divorciada, que no cal arrossegar-la tota la vida, fins i tot als papers oficials.