Llums i acció

A vegades costa veure la llum, però hi és, malgrat tot hi és. A vegades, un excés de llum no vol dir veure-s’hi millor, sinó estar més exposat, més al centre de totes les mirades. L’excés de llum embriaga, encega i aleshores tot esdevé una desmesura, un enlluernament que no porta enlloc o que –en tot cas– condueix a la foscor més absoluta, una ceguesa angoixant.

Al costat oposat, una llumeneta no ha de ser mai menystinguda. Cal tenir cura de les coses petites, mimar-les, cuidar-les. El camí més llarg es fa posant una passa menuda rere una altra i la llum més autèntica acostuma a ser, sempre, la incandescència perenne, la que crema sigil·losament, ininterrompudament de nit i també de dia, en homenatge a algú que ja no hi és, o com a far i guia per a caminants que transiten per una llarg nit.

A cada cosa cal posar-hi la llum justa per donar-li cos i vida. La llum fa lluir perquè a les palpentes tot es fa invisible. Un perfil dolent, ben il·luminat, passa a ser un costat bo, mentre que un rostre bell, sobreexposat als focus, pot arribar a ser monstruós, enlluernador en el sentit pejoratiu del terme, perquè quan hi ha massa llum tot crema, la mirada s’ofusca i la veritat desapareix.

Tan important és saber il·luminar en la justa mesura que des de fa temps s’ha convertit en un ofici i també, des de fa temps, i cada cop més, en un art. Els artistes de la llum treballen sobre l’efímer, sobre la bellesa que ara deixa bocabadat i ara mateix s’esvaeix. Com els cuiners, els creadors de la llum construeixen una obra que és apreciada com a única i irrepetible, consumida amb fruïció, deglutida sense ni adornar-se’n i digerida en un moment. I vinga un altre mos a la boca o un altre impacte lumínic als ulls.

Els que treballen la llum necessiten la nit, la foscor. Damunt de la llum no hi ha llum que llueixi. L’arc de Sant Martí és una precisa i preciosa excepció, un raig de sol entre núvols necessita la penombra d’aquests per ressaltar i esdevenir màgic, mentre que l’estel més bell passa desapercebut des de la primera albada.

Tot plegat és una qüestió de contraris que es necessiten un a l’altre, com el mateix ordre natural de la vida. Per això la poesia és negre sobre blanc en un paper arrugat, el vers és paraula sobre el silenci corprenedor o en el teatre tot pren sentit quan els focus desfan el negre de l’escena. Fins i tot les ombres xineses són un joc de clars i obscurs.

Hi ha ocells de nit, gent fosca que es refugia en la negror i al seu costat tot ho fan negre, però l’ésser humà és llum, essència d’un moment d’il·luminació, l’ésser humà és aquesta llum i per això tendeix a buscar-la. A ningú ha de fer estrany, ni tampoc ha de molestar, que aquesta tarda milers de barcelonins facin cap a la part baixa del passeig de Gràcia per assistir a la festa de l’encesa de l’enllumenat que durant l’advent cremarà als carrers més cèntrics i comercials.

La ciutat s’encendrà en una gran festa i Barcelona serà aquests dies un camí de molts camins i moltes històries, de neguits, emocions i de presses per on caldrà transitar-hi amb els ulls ben oberts, amatents, disposats al gaudi i també a l’exercici de saber distingir, enmig de tanta parafernàlia, entre la llum que és pur artifici i la que és autèntica, la que de veritat paga la pena.