La marca

Quan vaig entrar al vestidor, la nedadora havia entrat al bany una mica apressada. “Potser si vas al gimnàs i ho demanes a les noies de les cintes...”, li acabava de dir la corredora. Com que soc també de les que es tanquen al bany una mica apressades, vaig intuir la urgència. Vaig mirar a la butxaqueta interior de la bossa d’esport, aquella on guardem el que no volem que es vegi, i que no barregem amb les cremes hidratants lliscoses i suaus com el cotó, pintes amoroses i xampús amb flaire de peònies en un necesser que sempre es fa petit. Allà guardat, a la butxaqueta interior negra, com un secret xiuxiuejat, que no se sàpiga i que ens fa sentir segures, encara que hàgim de tancar-nos al bany, apressades. Quan en va sortir l’hi vaig atansar, i el seu gràcies alleugeridor va derivar en una conversa oberta sobre sequedat, fogots i suplements de col·lagen amb la corredora, molt més alleugerida, perquè feia més de deu anys que no havia hagut d’anar al bany apressada. Mentre nedava pensava en la marca que em deixarien les ulleres noves en forma de niu d’abella, com si l’accessori minúscul fos l’advertència als companys de carril de la competència dels meus mil metres. Però sempre hi ha una marca que volem evitar, educades en el secret de la butxaqueta interior negre. Sort n’hi ha de les corredores que, amb veu alta, davant el mirall, clamen el goig de l’alleujament.