Autobusos o cotxes de ral·li?

No deu ser fàcil ser con­duc­tor d’autobús a Bar­ce­lona i roda­lia: trànsit caòtic, recor­re­guts sovint tor­tu­o­sos, usu­a­ris a vega­des des­pis­tats i/o incívics, mono­to­nia, seden­ta­risme, poques pos­si­bi­li­tats de progrés labo­ral, remu­ne­ra­ci­ons pot­ser insu­fi­ci­ents... Ate­nu­ants, però, que no jus­ti­fi­quen del tot el reguit­zell de males pra­xis que dar­re­ra­ment carac­te­rit­zen alguns d’aquests tre­ba­lla­dors: sotracs brus­cos, fre­na­des sob­ta­des, mani­o­bres impru­dents, tocs de clàxon rei­te­rats, pas­sar-se (o “obli­dar-se”) de parada, esta­ci­o­na­ments lluny de la vorera o pla­ta­forma, esquer­pe­ria... Hom té la sen­sació de par­ti­ci­par en un ral·li o, en alguns casos extrems, d’anar a bord d’un camió de bes­tiar. Per des­comp­tat, no pre­tenc gene­ra­lit­zar ni estig­ma­tit­zar un gremi tan res­pec­ta­ble com qual­se­vol altre, però si es vol poten­ciar cal millo­rar l’ama­bi­li­tat, la prudència i la sub­ti­lesa d’alguns pro­fes­si­o­nals de la con­ducció, perquè, tal com afirmà O.S. Mar­den, “la paciència és el motor de la natura”.