Era massa bonic per ser veritat

Un fet que em costa molt d’entendre, vaja, no m’ho explico, és el comportament dels polítics catalans a l’hora de negociar. El nostre és un país pobre en recursos i ric en emprenedoria, i per això tenim el nivell de renda que tenim. Aquestes ànsies de voler millorar que històricament hem tingut –el fet de voler-nos establir– de qualsevol aprenent, ha estat una font de riquesa colossal. L’emprenedoria, que molts semblen haver descobert ara, fa generacions que els catalans la practiquem. I el resultat és aquest teixit empresarial de petites i mitjanes empreses i alguna de més gran, que formen la nostra realitat econòmica. Per arribar aquí, i amb tota seguretat, ha calgut nivell de negociació en qualsevol transacció, habilitat venedora i anar a vendre on fos els productes propis. Aquesta ha estat una característica catalana de la qual fins i tot els nostres adversaris n’han fet mofa. Potser la petjada fenícia encara ens dura. És veritat que la situació política de sotmetiment a Espanya ens hi ha ajudat. No era ben vist ser policia, guàrdia civil, funcionari, als joves no els resultava atractiu per les connotacions socials negatives que tenien aquests llocs de treball –a més, no gaire ben pagats– i preferien altres camins.

Amb l’autonomia, la cosa ha canviat i s’ha creat una casta social de funcionaris molt ben pagats, almenys molt per sobre dels salaris que es paguen a l’empresa privada, i amb moltes prebendes i beneficis socials que mai podrà aspirar tenir un autònom; aquell vigor d’emprenedoria de tants anys s’ha mitigat molt, i ara el conformisme, els horaris, els festius i tenir una feina segura han provocat un canvi social. Podem veure joves amb carrera universitària que quan hi ha oposicions de bombers, de policies, de zeladors, de porter... hi opositen en nombre altíssim. Aquest mateix fenomen explica en bona part que s’hagin atansat a la política joves que n’han fet el seu primer treball, quan per la responsabilitat que assumeixen hi hauria d’anar gent molt preparada i amb gran experiència, que només s’adquireix amb temps; temps que els joves no estan disposats a cedir. Només cal veure’ls actuar o escoltar-los el discurs que tenen per adonar-se dels seus grans dèficits. I no és estrany veure’ls parlar amb frivolitat dels grans problemes amb receptes esquifides, plenes de tòpics i sense cap argumentació seriosa que sustenti cap dels seus arguments.

Aquesta decadència del que era els nostre nervi social, que podríem resumir en emprendre, negociar i vendre, que porta implícita la negociació constant, ens afecta, i els espanyols ho saben.

Quan ERC va cloure les negociacions amb el PSC per investir president Salvador Illa, l’eufòria dels nacionalistes republicans pels resultats assolits era evident: un nou sistema de finançament singular per a Catalunya, que implica la recaptació de tots els impostos (tindríem la clau de la caixa) tot i que es mantenia la solidaritat. Però es van deixar fora de la negociació moltes incògnites per pactar. Qui marca la solidaritat? Quina quantitat representa? Quant de temps ha de durar la solidaritat? I malgrat tots aquests interrogants la reacció espanyola ha estat tremebunda i el globus republicà s’ha anat desinflant, i estem assistint al que podria ser novament el “café para todos” per neutralitzar Catalunya i que tan bons resultats ha donat als espanyols quan han volgut aigualir qualsevol pacte de millora acordat.

Una vegada més, els espanyols ens han aixecat la camisa, i si no s’esmena, haurà estat un altre brindis al sol. Era massa bonic per ser veritat.