Una treva

Ara que, es miri on es miri, el món va tan bé explicarem una història exemplar. L’ha evocat l’escriptor Jordi Puntí a les pàgines de L’Avenç. És la història de la treva de Nadal del 1914 als fronts de la Primera Guerra Mundial. És estrictament certa? Qui sap. Val la pena creure-se-la? I tant! Regatejar amb les llicències poètiques en temps d’infàmia generalitzada no ens fa estalviar res. Som-hi: la nit de Nadal del 1914, en un sector del front, soldats alemanys i anglesos van confraternitzar durant unes hores. Al Museu Imperial de la Guerra de Londres es conserven fotos i cartes de soldats que certifiquen l’episodi. Tot va començar quan els alemanys van començar a cantar cançons nadalenques i a posar uns arbres il·luminats damunt les trinxeres. Les trinxeres estaven separades, a vegades, per menys de cent metres. Al mig, la terra de ningú. Els anglesos també van cantar nadales i van encendre espelmes. L’endemà al matí la cosa es va animar quan va aparèixer una pilota en aquella terra de ningú i uns i altres es van posar a jugar-hi. No va ser exactament un partit de futbol, però sí un joc de xuts (de l’anglès, to shoot, disparar). Per una vegada, no xutaven morters sinó una pilota, un objecte molt menys mortífer. Aquell esperit no va durar més: no lligava amb les narratives oficials que presentaven l’enemic com una colla de monstres que es cruspien nadons. Les hostilitats van prosseguir fins a deixar milions de joves morts al cor d’Europa. Tanta absurditat costa de creure. Llàstima que la treva no servís perquè els soldats acordessin canviar la direcció dels fusells i apuntar els seus propis generals, els que els havien enviat a morir en aquella fangosa terra de ningú. En acabar la guerra, Wilfred Owen va escriure un breu poema, Estranya trobada, en què un alemany i un anglès es troben a l’altra vida i es presenten: “Jo soc l’enemic que vas matar, amic meu.” Aquest vers és la treva definitiva, la que només són capaços d’entendre els morts.