Cent euros per un pressupost

Uns veïns volen refor­mar el lavabo del seu pis i van a les pal­pen­tes, perquè de refor­mes en saben zero o fins i tot una mica menys. Tam­poc no tenen ningú a prop que els pugui acon­se­llar, ni un cunyat mane­tes que en les seves hores lliu­res sap fer de tot, així que l’única opció que veuen fac­ti­ble és triar dos o tres boti­gues gai­rebé a l’atzar, com­pa­rar pres­su­pos­tos i tracte rebut, i resar per encer­tar-la. Sí que han acor­dat dei­xar-se els diners en una botiga de barri i no pas en una gran cadena de les que s’han crus­pit els petits comerços. Amb aquest fi s’han atan­sat a dema­nar el cost dels tre­balls a dos esta­bli­ments. El pri­mer, un que lliura tar­ge­tes de pre­sen­tació del segle pas­sat però una altra veïna els ha triat fa poc i ha que­dat ben con­tenta, i un segon que està situat dos car­rers més avall i ja que hi són, doncs apro­fi­ten i com­pa­ren. Al pri­mer esta­bli­ment s’han ofert a fer-los una visita, estu­diar les carac­terísti­ques del lavabo i faci­li­tar-los un pres­su­post, sense més ni més. Al segon, els han atès amb la mateixa cor­di­a­li­tat però els han acla­rit que fer números té un cost de cent euros, que per­dran si final­ment no fan l’obra amb ells, però que es des­comp­ta­rien del preu final en cas de ser els selec­ci­o­nats. Aquesta pràctica, legal però no estesa a tot arreu, els ha conduït a des­car­tar el segon negoci i el més pro­ba­ble és que confiïn en l’altre, sense donar-hi més vol­tes al cap. Ells, que tota la vida han anat al cap­da­vant de la defensa dels drets dels tre­ba­lla­dors, saben que tota feina té un cost, però la infor­mació els ha dei­xat des­col·locats. És un lavabo petit, la firma de refor­mes déu tenir dese­nes de pres­su­pos­tos ja fets de les matei­xes carac­terísti­ques i el des­plaçament fins al pis amb prou fei­nes són cinc minuts a peu. Pot­ser a la llarga tot­hom actuarà de la mateixa manera, però ara per ara marca unes regles de joc a les quals no tot­hom està dis­po­sat a jugar.