Cagadetes de mosca

Se’m posen els pèls de punta de pen­sar que aquesta set­mana, durant 24 hores, la lite­ra­tura cata­lana anava a ser escom­brada del currículum obli­ga­tori dels nos­tres bat­xi­llers pas­sant a assig­na­tura opta­tiva, com també la cas­te­llana. Quina pífia! I quanta ben­zina extra en favor de l’ús patològic de mòbils, ordi­na­dors, pro­gra­mes informàtics i altres tram­pes vir­tu­als per tenir-los engan­xats men­jant infor­mació diri­gida! La mesura és una d’aque­lles coses la reper­cussió de les quals sem­bla modesta i és expo­nen­cial. L’abast en les futu­res gene­ra­ci­ons és imme­su­ra­ble i afecta valors fona­men­tals com el lliure arbi­tri. Perquè, repe­teixo, no intro­duir-los, encara que sigui per obli­gació, en la lec­tura i el ven­tall que ofe­reix la història literària seria dei­xar-los en mans d’una sola font: la pan­ta­lla. I això, a comar­ques, en entorns soci­als petits, encara s’agreuja. Algun cop he comen­tat en aquest espai com n’estic de con­tenta d’haver-me edu­cat en la primària dels 60 i 70. A Bar­ce­lona i en col·legi de mon­ges, on costa de creure que, mal­grat això, el nivell de con­tin­guts de les matèries lec­ti­ves fos supe­rior, un tot variat i huma­nista que avui la febre de l’espe­ci­a­lit­zació s’ha car­re­gat. A més de suar la can­sa­lada amb les mates, la física i la química, “maries” actu­als com la filo­so­fia, el llatí o la història eren plats forts. I per des­comp­tat, la lite­ra­tura. A classe vaig des­co­brir mons a través d’autors reco­ma­nats com Bau­de­laire, Stend­hal, Carme Riera, Dos­to­ievski... Les fleurs du mal, Le rouge et le noir, L’idi­ota, Te deix, amor, la mar com a penyora, o els poe­mes de Mac­hado i Ver­da­guer, han cise­llat la meva ado­lescència, junt amb un Leo­nard Cohen i el seu Joc pre­fe­rit introduït d’estran­quis, val a dir. Per això em gri­nyola que el govern espa­nyol s’hagi cre­gut amb dret i escletxa per impo­sar aquí una tal mesura, que a més atempta con­tra la nos­tra parla. Per a qual­se­vol Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya pre­sent o futura ha de ser inne­go­ci­a­ble si no volem que se’n vagi defi­ni­ti­va­ment pel pedre­gar. Espa­nya con­si­dera que ho estem petant en fórmu­les sin­gu­lars dife­ren­ci­ant-nos de la Lom­loe, i en la mateixa línia des­cafeïnada van la resta de pre­cep­tes de la nova norma. Ja se sap: cada for­nada fun­ci­o­na­rial de l’admi­nis­tració res­pec­tiva ha de dei­xar-hi la seva caga­deta de mosca.