Austràlia

Ja he dema­nat el visat per anar a Austràlia. Ho va dir a la depen­denta de la fleca un noi aper­so­nat, alt com un sant Pau. De la con­sistència de la frase pro­nun­ci­ada, men­tre aga­fava la barra de pa com qui acotxa un nadó, es per­ce­bia la madu­resa d’una joven­tut insul­tant. O d’uns vint anys que s’enve­gen des de la menu­desa del meu metre sei­xanta men­tre mirava algu­nes deli­ca­de­ses per endol­cir la ves­prada hiver­nal, quan tenia clar que volia un crois­sant de xoco­lata per con­sen­tir-me amb un bere­nar inne­ces­sari, després d’haver acom­plert un tràmit burocràtic i impres­cin­di­ble i que m’havia retor­nat als meus vint anys: la reno­vació del car­net de con­duir. Abans del visat a Austràlia, el xaval havia fet comp­tes dels anys que li calien tre­ba­llar per poder jubi­lar-se. Austràlia era ara o mai perquè la vida con­fi­gu­rada de fàbrica ja la sabia. Tenia a la mà xoco­lata a la pedra per des­fer quan vaig fer càbales del que em que­dava per la meva edat dau­rada, per la meva Austràlia i de les experiències renun­ci­a­des per seguir un camí que el sis­tema, que ens vol con­ser­va­dors, porucs i pro­duc­tius, ens havia mar­cat a foc a la meva gene­ració: no sor­tir de la línia de mun­tatge, no viure en un temps pau­sat, que Austràlia és molt lluny, que viure només ho poden fer els rics. La deter­mi­nació d’aquell vai­let em va enten­drir i sac­se­jar, sub­mer­gida en la cali­desa que sem­pre fa l’olor de pa, fins al punt que l’hau­ria acom­pa­nyat a l’aero­port, a Austràlia o a la fi del món, perquè em va recor­dar que l’única opció pos­si­ble és viure.