Va de cognoms

És evident que, en determinades ocasions, hi ha qui suprimeix el segon cognom, tant en el llenguatge oral com en l’escrit. Generalment, això passa si es tracta de persones singulars, prou conegudes en diferents àmbits: polític, literari, artístic, esportiu, científic, musical, etc. És una manera de fer que s’ha anat arrelant en el decurs del temps. Aquesta modalitat és, més aviat, pròpia de persones a les quals no els és necessari el segon cognom per a identificar-se. Deixant de banda aquests casos concrets, penso que el segon cognom hauria d’acompanyar el primer per raó de nitidesa. És freqüent que diverses persones tinguin el seu nom propi i el seu primer cognom iguals entre si. En aquest cas és probable que la confusió faci acte de presència. Per tant, no convindria prescindir del segon si es vol saber la veritable identitat de la persona en qüestió. Les necrològiques van bé en respectar, escrupolosament, els dos cognoms per evitar possibles malentesos. Una altra raó que pesa –considerada prou important per a mi– és el grau implícit embolcallat pel primer cognom de la mare. Opino que ella mereix el just reconeixement que tant li pertoca. Ara bé, hi ha qui d’adult es desentén de la regla general anteposant el cognom de la mare al del pare. En són exemples: Pablo Picasso, Sergi Pàmies, etc.