L’estany de Banyoles

Fa uns dies vaig deci­dir anar a cami­nar pels vol­tants de l’estany de Banyo­les (i m’hi vaig tro­bar la Fires­toc al Pavelló de la Draga, després en par­la­rem). Feia temps que no m’hi pas­se­java, per l’estany, i em va sem­blar que els acces­sos i els vol­tants esta­ven millor que mai: bona oferta d’indrets habi­li­tats per a apar­ca­ment, acces­sos al parc i a l’estany amb una bona senya­lit­zació i els mapes infor­ma­tius indi­cats. Camins nets, cui­dats i amb pape­re­res. La vege­tació feréstega i l’arbrat sem­bla­ven mesu­rats (per al meu gust, tal com tocava, ni més ni menys arbus­tos). Al vol­tant de les aigües qui­e­tes de l’estany, els coll­verds, entre altres espècies del regne ani­mal, s’acos­ta­ven a les famílies per sor­tir a les fotos i men­jar molle­tes de pa (encara es pot fer això?). És curiós com aques­tes aus s’han acos­tu­mat que els pre­sen­tem la mai­nada. En algu­nes zones feia aque­lla olor de verd, de bosc de veri­tat, que encara fan alguns espais natu­rals. Suposo que aquesta per­cepció la deuen com­par­tir mol­tes de les per­so­nes que, essent de Banyo­les o no, apro­fi­ten l’indret per córrer, fer-hi esport, pas­se­jar o cami­nar i enra­o­nar (que sem­pre m’ha sem­blat la millor manera de cami­nar). Hi havia gent, però no una gen­tada, inclús a la zona de pícnic, on les famílies s’entau­la­ven amb les cro­que­tes i la truita de pata­tes. Els cami­nants gau­dien de la pas­se­jada, sovint en com­pa­nyia. Mol­tes de les per­so­nes amb qui em vaig cre­uar eren per­so­nes grans. Em va sor­pren­dre, ja que nor­mal­ment els indrets natu­rals acos­tu­men a ser llocs difícils per cami­nar si tens algun pro­blema de mobi­li­tat, per més que sigui pla­ner i esti­gui en bones con­di­ci­ons (per les pedre­tes, la sor­reta i els petits sotracs del sòl). Però això no sem­blava des­co­rat­jar els avis i les àvies pas­se­jants de la vora de l’estany. De bra­cet de fami­li­ars o amb els pals de cami­nar, que subs­ti­tu­ei­xen moder­na­ment els bas­tons d’abans, feien la volta com pos­si­ble­ment sem­pre han fet. Al final de la meva pas­se­jada vaig treure el cap a les ofer­tes de la fira de rebai­xes Fires­toc (que escrit sepa­ra­da­ment a la ban­de­rola de l’entrada, “Fire Stoc”, feia molt mal d’ulls, encara que es busqués un recurs cre­a­tiu). Em va sem­blar que l’estany és més un espai de lleure que un entorn de con­sum. Hi tor­naré.