Futbolíssims

Jo no soc futbolíssima (per ara), però vostè en té molts números: segons dades de la Lliga de Futbol Professional, més de 30 milions d’espanyols se’n consideren seguidors (uns 4,9 milions de catalans). El 65% de la població. A escala global, la FIFA estima que més de 4.000 milions de persones tenen interès per aquest esport, més de la meitat d’humans computables. L’altra meitat deu viure a Mart amb mi, perquè és incomprensible que en un planeta que té forma de pilota –de futbol–, els seus habitants no s’adeqüin a la seva manera de rodar.

Fa temps que sabem que el futbol no és només un esport, sinó un fenomen social, visceral, que mou masses, muntanyes de diners i cúmuls entranyables de passions. Que és l’opi del poble, el panem et circenses contemporani, una religió secular amb mística i litúrgia pròpies. Tanmateix, el futbol també és salut social en molts sentits, i això és bo per a tothom, també per als no futbolíssims. M’alegra veure els meus emocionar-se amb els partits, comentar-los amb categoria, veure les repeticions de les jugades mentre el món s’atura; explicar-me una vegada i una altra què és un fora de joc entre rialles. M’agrada fer veure que no ho entenc. És bonic veure’ls col·leccionar cromos, lluir samarretes, jugar al FIFA com si fossin al camp. M’agraden les places, els patis de les escoles, les pistes quan hi ha futbolíssims de totes les edats jugant-hi, desfogant-se, sentint-se tan lliures com quan eren petits. Perquè, si aquest esport té una cosa bona, és que es necessita ben poc per fer feliç els que el practiquen amb entusiasme. Amb el cor a la mà: mai he vist un agermanament semblant entre iguals. Passa que tampoc havia vist mai una acceptació acrítica semblant d’un predomini com el que té aquest esport sobre altres àmbits de la nostra societat. Només cal obrir un diari o encendre el televisor per constatar que si el futbol fos un home que seu a la graella de programació, s’hi està amb les cames ben eixarrancades.

Però avui em centro en un altre aspecte que també hauríem de repensar, i és l’enfocament del futbol de base. El concepte d’aquest futbol quan és sinònim de l’elitisme ferotge que es dona en molts clubs pel que fa al tracte i selecció dels seus jugadors més tendres. Anem a pams: el futbol de base fa referència al conjunt d’equips i categories dedicades a la formació de jugadors joves. Es treballa d’arrel per potenciar habilitats tècniques, tàctiques i valors associats a l’esport. Repeteixo: els valors associats a l’esport. Perquè el futbol no només s’ha de centrar en la preparació esportiva, sinó també en el treball en equip, la disciplina, el respecte pels rivals i l’esforç. I més: ja que el futbol és tot això i l’addenda d’engranatge (hi hem dedicat els dos primers paràgrafs) aquest treball hauria de ser obert a tota la població. Realitat? Mentre que alguns clubs prioritzen el desenvolupament integral de tots els nens i nenes, altres se centren en la competitivitat i la selecció de talent, excloent aquells que no encaixen en els estàndards d’elit. I no parlo del Barça, ni del Madrid (ni del Girona!). Entenc que tenen el deure de nodrir el seu futur a través del futbol de base. Parlo dels clubs de poble o ciutat on el vostre fill o filla voldria anar a jugar, sortint de l’escola. Nens de primària, plançons humans que veuen bandejades les oportunitats d’entrenar-se regularment i amb supervisió experta com poden fer amb tots els altres esports.

El futbol és així, ens diuen. I ens ho creiem. I ho permetem. Des d’un punt de vista econòmic, és evident que les entitats privades tenen tot el dret a triar qui passa a dins, qui juga, qui viu en una banqueta. Però, socialment, aquest sistema genera una fractura important perquè quan un nen o nena vol ser instruït a jugar a futbol avui, no en té prou amb les ganes i la il·lusió (i el temps dels seus pares). No n’hi ha prou que el seu poble tingui equip i que hi hagi certa lògica de territori amb voler formar-ne part. Un poble, recordo, fet de gent que amb els seus impostos i a través de l’acció de govern dels consistoris dona ajudes a les entitats esportives en part també perquè contribueixin al teixit social del municipi. D’acord: els equips tenen places limitades. D’acord: la gestió és complicada. Però des d’aquí voldria reivindicar els valors de l’esport de base que, em sembla, no neixen i moren en una jungla d’Esparta. Senyors, heu creat un ecosistema implacable: la selecció darwiniana aplicada a l’oci infantil. Ja teniu hora per fer-vos-ho mirar?