La civilitat

Pas­sen tres minuts de tres quarts de nou del matí de l’últim dilluns de gener. El dia s’ha aixe­cat mandrós, amb més tem­pe­ra­tura que la que el pic de l’hivern dema­na­ria i amb amenaça de pluja que fa que les coses es facin dife­rent, amb ruti­nes alte­ra­des que modi­fi­quen la quo­ti­di­a­ni­tat.

Qui no can­via hora­ris ni obli­ga­ci­ons deri­va­des del pro­grama labo­ral pre­es­ta­blert és en Diego, el guarda jurat que atén el punt de vigilància de l’accés al pati situat al gran edi­fici del número 155 del car­rer Entença. La seva feina és super­vi­sar tot­hom que entra i surt per l’accés prin­ci­pal del recinte a través de la gran por­ta­lada sobre la qual, i en forma d’arc, hi ha gra­va­des a la pedra les parau­les “pre­ven­tori judi­cial”.

A aquesta hora exacta del matí, en Diego té per missió acci­o­nar el coman­da­ment que fa que els dos batents de la gran porta de fusta de l’antiga presó Model de Bar­ce­lona s’obrin i dei­xin el pas lliure a aquells que des del car­rer volen acce­dir al pati por­ti­cat, d’estruc­tura colo­nial. Ales­ho­res hi entra un nen, amb la seva mot­xi­lla esco­lar a l’esquena, abri­gat amb un ano­rac grui­xut encara que avui no faci fred, un casc i, tot ell, trans­por­tant-se damunt d’una bici­cleta pro­por­ci­o­nada a la seva edat.

És el pri­mer d’un seguit de joveníssims ciclis­tes que, entre aquest moment del matí –08.48 h– i les 9 en punt, ani­ran entrant per la porta prin­ci­pal de la Model amb els seus vehi­cles de dues rodes diri­gint-se a una habi­tació que queda a la dreta del pati i a la porta de la qual un rètol avisa de manera clara de la seva uti­li­tat: “Apar­ca­ment Bicibús Eixam­ple.” Els que fan ser­vir aquest equi­pa­ment per dei­xar-hi les seves bici­cle­tes amb tota como­di­tat, i amb la cer­tesa que quan vagin a bus­car-les, a la tarda, les tro­ba­ran al mateix lloc on les han dei­xa­des, són els alum­nes de les esco­les Entença i Xiri­nachs que hi ha ubi­ca­des en espais gua­nyats per a usos ciu­ta­dans en el que abans era espai peni­ten­ci­ari.

Aquest dilluns que fa man­dra i amenaça pluja és poca la cana­lla que ha anat a escola amb bici­cleta. Poc abans que en Diego tan­qui amb clau l’habi­ta­cle, a l’apar­ca­ment hi ha només dotze bici­cle­tes i tres pati­nets, però nor­mal­ment el nom­bre d’esco­lars que van amb bici­cleta a classe és supe­rior.

El gros dels joves ciclis­tes es des­pla­cen per la ciu­tat pro­te­gits pel Bicibús, un invent feno­me­nal que per­met als nens peda­lar amb segu­re­tat i como­di­tat des de casa fins a l’escola, for­mant un pilot com­pacte que avança acom­bo­iat pels pares i una uni­tat de la Guàrdia Urbana.

Pre­sen­ciar a pri­mera hora del matí l’entrada dels esco­lars amb bici­cleta per la gran porta que fins fa pocs anys només tra­ves­sa­ven aquells que tenien algun vin­cle amb la duresa del món peni­ten­ci­ari és un acte que recon­ci­lia amb la huma­ni­tat. Haver can­viat la duresa dels gri­llons pel cade­nat d’una bici infan­til és fer bona la idea que la soci­e­tat només pot avançar pels camins de la civi­li­tat, aquells que fan pos­si­ble trans­for­mar els apar­ca­ments d’homes en apar­ca­ments de bicis.

El millor de tot ple­gat és que els petits ciclis­tes que apar­quen a la Model actuen com si ho hagues­sin fet tota la vida, ali­ens al pas­sat funest de l’edi­fici, igno­rant qui els fa foto­gra­fies per docu­men­tar aquest fet excep­ci­o­nal. Màxima natu­ra­li­tat, ben­vin­guda natu­ra­li­tat.