Encara fa un bon dia

Quan van fer aquell pri­mer con­cert al Sin­di­cat Agrícola del seu poble, Cons­tantí, el desem­bre del 1985, poc es pen­sa­ven que la vida als esce­na­ris els hau­ria anat acom­bo­iant amb tanta dol­cesa. Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres, el trio de músics que, en aquells anys vui­tanta, van con­sul­tar entre amics i parents quin nom posar al grup i que van triar just el que no va votar ningú, Els Pets, esta­ven con­vençuts que només toca­rien al garatge del Lluís o al ter­rat del Joan, segons con­fes­sa­ven en una entre­vista pocs anys després d’aque­lla pri­mera actu­ació. Ales­ho­res tenien 22 anys (tots tres són nas­cuts el 1963) i més ganes que espe­ran­ces. “Mai no hauríem dit que arri­baríem a gra­var un disc. Cada dia que sobre­vi­vim com a con­junt és una sor­presa”, asse­gu­ra­ven quan ja havien començat a viure l’esclat de la moguda del rock català. Qui els havia de dir, doncs, que aquest 2025 cele­bra­rien el que saben que és una fita “gai­rebé inèdita a la història del pop a Cata­lu­nya”. Els Pets fan 40 anys i just aquest cap de set­mana ini­cien a Girona la gira que han pro­gra­mat per aquest ani­ver­sari rodó i que passa tan poc sovint en l’uni­vers musi­cal en català. El mateix Gavaldà ha dit aquests dies que arri­bar als 40 anys és la cons­ta­tació d’un mira­cle. Un mira­cle que només fa de vel a la seva capa­ci­tat per man­te­nir un públic que ens hem anat fent grans al seu cos­tat i per cap­tar-ne un altre que s’hi ha anat afe­gint amb el pas dels anys. Gràcies a ells, avui encara fa un bon dia, Tar­ra­gona encara ens esbor­rona i Cons­tantí (molta merda i poc vi) ens fa patir. I que sigui per molts anys més.