Un intens sacseig emocional

Aquells que van assistir als dos concerts commemoratius dels 40 anys d’Els Pets, dissabte i diumenge a l’Auditori de Girona –i van ser molts els que van repetir, segons l’enquesta realitzada per Gavaldà tots dos dies i contestada pel públic a braç alçat–, van viure un sacseig emocional tan intens com poc freqüent en un espectacle. Va haver-hi moments per recordar i enyorar, per riure i ballar, per emocionar-se –sobretot quan, dissabte, Joan Reig va cantar la colpidora Corvus, sobre els abusos que ell va rebre de petit, i el públic el va ovacionar, a ell i al nen que va ser– i, sobretot, per gaudir d’un dels millors cançoners creats a Catalunya durant aquestes quatre dècades, basat cada vegada més en el que podríem anomenar l’èpica de la gent normal i corrent.

Ha estat una decisió sàvia basar aquests concerts en quatre discos bàsics de la història d’Els Pets, dos per concert, tocats íntegrament sense preservar l’ordre original de les cançons en el disc, per poder jugar millor amb les dinàmiques pròpies d’un concert. Reivindicar aquests quatre discos com a obres compactes és la millor manera de defensar la naturalesa no efímera del seu llegat.

Tots dos dies, el grup –amb Lluís Gavaldà en primera línia, els dos guitarres (Vidal Soler i Marcel Cavallé) escortant-lo en segon terme, i Falin Cáceres, Joan Reig i Joan-Pau Chaves a dalt de tot– va aparèixer amb sòbria elegància negra sobre un fons vermell Taylor Swift, amb el número 40 ben gros presidint l’escenari, i proposant un viatge en el temps cap al passat: el primer dia, començant amb Som (2018) i acabant amb Calla i balla! (1991); el segon dia, anant d’Agost (2004) a Bondia (1997). Com és preceptiu Gavaldà va saludar tots dos dies el públic cridant “Som Els Pets de Constantí”, i el públic va contestar a l’uníson: “I visca la mare que ens/us va parir!”.

I així van començar dissabte tocant Wittgenstein, Setembre, L’exèrcit que vindrà, la molt aclamada La vida és molt avorrida sense el teu cos o El dia que et vas trencar, “una cançó que no havíem tocat mai en directe, perquè és la cançó més trista en la història d’Els Pets”. Després va arribar “una mica de rock’n’roll” amb Llavis nous, i la preciosa Som, “un retrat gens dissimulat dels meus pares”, va dir el cantant. Llavors van arribar Mil hiverns, Corvus (“Hi ha coses que no haurien de passar mai, però malauradament han passat i passen”, va dir Reig), i la més pop De tant en tant li va servir, a Gavaldà, per passejar-se per l’escenari amb un gira-sol, amb el mateix dinamisme que els dos dies el va impulsar a córrer per tota la platea. No vull que t’agradi aquesta cançó va il·luminar l’Auditori amb llumetes de mòbil, i Laia i Prendre mal van tancar la primera part, abans de fer una pausa al·legant hipotètics problemes de pròstata.

La segona part va començar fort amb Tarragona m’esborrona i Com més et coneixo més m’agrada el teu gos, cançons que han superat molt bé la prova del temps, com bona part del repertori de Calla i balla!, sense els vents del disc i reforçant per exemple l’ADN blues-rocker de cançons com ara Dins de cada cotxe. La “primera cançó antipatriarcal” (No soc un forat) o una apologia del sexe segur (Mosquits a l’aixeta) van preparar el camí per a un gran final amb S’ha acabat i Vine a la festa. Les dues hores de concert es van completar amb dos bisos, Pau i Bon dia, que enllaçaven amb el concert de l’endemà.

Diumenge a les 18 h va començar “el ball de tarda d’Els Pets” amb Soroll, Fàcil i Retirada, cantada a mitges per Reig i Gavaldà, que en aquest segon concert va agafar més la guitarra. Va haver-hi una petita secció acústica, amb Calafell i Feliç, i a La colla s’hi va afegir la mandolina, abans d’encarar la impetuosa El meu veí de sota. Agost, cantada per tot el públic, Descafeïnat i Pau van tancar la primera part. Gairebé sense pausa, van entrar en la segona part amb Massa jove per fer-me gran, Una fiblada a la pell i Jaio (“Una cançó sobre el problema de la pagesia, amb una lletra una mica canviada”). Jo soc el teu amic va servir per reflexionar que, si encara estan aquí després de 40 anys, és perquè tenen un públic fidel i amistós. Una estona de cel –cantada en part pels dos guitarristes– i Bon dia van tancar oficialment el concert, deixant per als bisos la delicada Bona nit i, a l’altre extrem, Constantí, molta merda i poc vi, per acabar amb Vine a la festa davant d’un públic que, com el dia anterior, els va ovacionar mentre sonava Chaví del Peret més funk-rumbero.